Nando Cruz Línia

Nando Cruz, just abans de l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Nando Cruz és un periodista musical diferent. Sempre crític, s’ha encarregat d’analitzar la vida cultural que hi ha més enllà dels grans esdeveniments, dels suplements dels diaris i de la televisió. Aquella que es viu als barris i amb moltes llengües.

Quina música escoltava Nando Cruz quan era un nen i un adolescent?
La música que posava la meva mare a casa: Perales i Julio Iglesias. A poc a poc em vaig anar interessant per la música que sonava a la ràdio i pel que em passaven els amics de classe… Va ser a finals dels vuitanta quan vaig començar a escoltar rock alternatiu o indie. Després, quan vaig començar a fer crítica musical a El Periódico, el 1995, anava a tota mena de concerts: bossa nova, hip-hop… I encara hi va haver un moment en què em vaig obrir a més músiques: quan vaig començar a fer el recull de reportatges Otros escenarios posibles. Vaig prendre la decisió de deixar d’escriure per al meu gust personal i fer-ho sobre el que la gent consumeix.

Per què et vas dedicar al periodisme musical?
A sisè de Primària jo sabia que volia ser periodista de guerra. Evidentment, no vaig anar ni a Andorra [riu]. En un inici volia escriure sobre cinema, fins que vaig anar a un concert d’El Último de la Fila a les Festes de la Mercè de Barcelona, el 1988. Aquell dia vaig veure que allò era el que m’interessava. No tant els discs, sinó la música en viu.

Tu ets molt crític amb el sector del periodisme musical…
Al principi escrivia al Popular 1 i allà vaig aprendre el pitjor del gremi: fer articles marcats per la influència de les discogràfiques. Després vaig estar a Rockdelux, on es treballava amb més distància respecte de la indústria, però amb altres tics nocius. Tot el que critico ho he comès jo, però quan portes 20 anys en un ofici, alguna cosa aprens.

I ara el tipus de periodisme que fas és una excepció.
Dir-ho així seria posar-me unes medalles que no em pertoquen. Quan vaig començar, et podies guanyar la vida, sobretot, si treballaves en un diari. Ara mateix, el periodisme musical és tan precari que intentar trencar certes inèrcies et pot fer desaparèixer. El problema del periodisme musical és que sovint tots estem als mateixos llocs escrivint sobre els mateixos esdeveniments.

En un moment que, com dius, el periodisme musical està tan malament, estem vivint una explosió de l’escena urbana a l’àrea metropolitana. S’està explicant?
Hi ha músiques de gent de vint anys i periodistes de quaranta anys. Aquests 20 anys de diferència són crucials perquè bona part del periodisme no estigui entenent com caldria aquestes explosions musicals. No vol dir que no s’escrigui sobre Bad Gyal o Morad, només faltaria, però el seguiment d’aquesta escena no és el mateix que es feia de l’indie dels noranta, quan l’edat de músics i periodistes coincidia.

Nando Cruz Línia

Nando Cruz, durant l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Com ha nascut aquesta escena urbana?
Les tecnologies han facilitat la velocitat amb què la música viatja. Amb un mòbil, que és una cosa que tenen tots els joves, pots gravar una idea de cançó, pots trobar una base, fer-te un vídeo, penjar-lo, recuperar els diners que genera, tens la teva discogràfica… També és important el tema de les migracions. Qualsevol ciutat de l’Estat té avui dia una diversitat demogràfica que no existia l’any 80, quan hi havia un 1% d’estrangers. Ara hi ha un 30% de persones no nascudes a Espanya o a Barcelona. Això fa que joves amb famílies provinents de Colòmbia, Mèxic, el Pakistan o Algèria estiguin convivint a la mateixa classe amb una banda sonora de fons comuna a la qual aporten les espècies sonores de la seva tradició. Aquestes músiques són l’idioma comú d’una generació de 15 a 25 anys. Passes per la porta d’una escola i hi ha xavals cantant Pepas de Farruko. On ho han sentit? És omnipresent gràcies a les noves tecnologies.

Morad o Beny Jr. són de l’Hospitalet, Santa Salut de Sabadell… Quin pes hi té la perifèria?
Que aquestes músiques neixin a la perifèria és el més normal del món. Totes les innovacions culturals i les músiques populars sorgeixen als suburbis i als entorns marginals. Indrets on els joves se senten exclosos i senten que les músiques majoritàries no els representen. Diuen: “Vosaltres sou més grans, teniu una posició social més establerta i no ens representeu”. És aquí on es creen les músiques que canviaran el panorama musical de la ciutat. El hip-hop neix als suburbis, com la rumba quinqui, el dancehall, el rock, el trap, el reggaeton… És normal que neixin aquí, perquè al centre hi viu la gent benestant que està contenta amb la música dominant. És a la perifèria on es fa una música més accelerada, més grollera i més directa que després arriba als espais centrals de la cultura. S’acostuma a mirar aquestes músiques com expressions culturals de classe baixa, massa simples. Però tard o d’hora s’acabaran convertint en músiques hegemòniques.

Ens ha de preocupar que la secció cultural de TV3 estigui plena d’artistes com Joan Dausà, Els Amics de les Arts o Manel i altres com el Morad hi surtin molt menys?
Hi ha un tap generacional, però també hi ha un tap de classe social. Només cal mirar la composició de la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o els caps i els equips dels programes. Estem parlant de gent de classe mitjana que viu en una realitat totalment allunyada d’aquestes perifèries, i flipa amb músiques còmodes. Hi ha un tercer tap que és el tap de raça. Quants periodistes de famílies colombianes, magrebines o subsaharianes hi ha a TV3? Als mitjans de comunicació estan infrarepresentats. El periodisme és el reflex d’una estructura mental i cultural: un periodista de 40 anys, de classe mitjana i amb vuit cognoms catalans o castellans. Això en empreses públiques és un drama, perquè TV3 està pagada per tota la gent que viu a Catalunya. Hi ha gent que mai la posarà perquè està farta de no veure’s-hi reflectida. Passa en la informació política, en la informació cultural, en els anuncis… Per què no es parla d’un concert de pakistanesos i sí que es parla del nou videoclip del traper català que s’intenta impulsar com a “paio autèntic” i resulta que, en realitat, no el veu ningú?

“Els macrofestivals ens aboquen a un consum de música angoixant”

En canvi, hi ha artistes que tenen moltes més visites a les xarxes i no apareixen a la televisió…
Sí! Fa uns dies va actuar Maka al Sant Jordi Club. Hi havia 4.500 persones. TV3 considera que no hi ha d’anar. En canvi, una setmana després James Blunt inaugura el festival de Pedralbes amb menys persones i es creu que és indiscutible parlar d’aquest concert. Per què? Per què és James Blunt? El festival de Pedralbes? Per què la gent que hi va és guai? Hi ha un biaix racista, classista i d’edat.

Totes aquestes idees et van fer crear Otros escenarios posibles?
M’agradaria dir que sí, però no va ser així. Volia escriure sobre altres llocs on es feia música. No eren tant els grups sinó els llocs. Pensava en sales o bars que no sortien al diari, com la Upload. Però buscant aquests llocs vaig descobrir altres indrets com cases ocupades, esglésies, parcs… Vaig obrir la mirada i vaig trobar concerts com el d’una comunitat llatinoamericana que porta a Barcelona un grup peruà de cúmbia a una discoteca a les quatre de la matinada. És més cansat, però el que et trobes és espectacular. Així vaig descobrir altres músiques o altres maneres d’organitzar-se… Una altra ciutat que, per la meva ignorància, m’era desconeguda. Una ciutat on un home que té una ferreteria al carrer de Sants i que és pakistanès és capaç d’organitzar un concert en un auditori de Cornellà portant-hi un artista del seu país. Per què no s’ha de fer la crònica d’aquest concert? Tenia molta llibertat. Ja no havia d’anar a l’Apolo o al Sidecar. Deia: “Me’n vaig a un polígon de Cerdanyola a veure flamencotón, a un club de sado a veure un concert o a un parc on uns xavals rapegen. Quan hi arribava em podien dir: “Què és El Periódico?”. Són agents culturals que mai han tingut contacte amb la premsa perquè no els han fet ni cas, i quan veuen un periodista es posen en guàrdia o estan molt agraïts.

I aleshores vas decidir crear una exposició amb aquest material?
El desembre del 2020, El Periódico va tancar la secció per un tema pressupostari. Vaig fer una xerrada per tancar el projecte a l’Ateneu Popular de Nous Barris. Quan la gent veia els vídeos que jo havia gravat amb el mòbil en aquells concerts quedava al·lucinada. Em preguntava si allò era Barcelona. Vaig creure que calia donar més vida a aquell material i ara l’hem portat als centres cívics en format d’exposició.

Nando Cruz Línia

Nando Cruz, en un moment de la conversa. Foto: Joanna Chichelnitzky

Abans parlaves de l’Apolo o del Sidecar. Han de patir amb la presència dels macrofestivals?
Fa 25 anys, en aquest país no hi havia macrofestivals. Hi havia el Doctor Music o el Benicàssim, i eren esdeveniments excepcionals. Al cap de 10 anys eren una cosa assimilada i 20 anys després estem en un moment en què semblen imparables. El circuit de festivals ha crescut d’una manera tan salvatge que la capacitat de les sales d’acollir concerts es va reduint. Abans la temporada d’estiu dels festivals era de juliol a agost: el moment fluix de les sales de concerts, perquè la gent volia escoltar música al carrer. Però ara la temporada dels festivals va de maig a octubre. Són sis mesos en què les sales de concerts no poden contractar artistes internacionals perquè els festivals paguen molt més. Hi ha generacions que assumeixen que escoltar música en viu és anar a festivals. De totes maneres, això no vol dir que a Barcelona les sales de concerts desapareguin, perquè molts macrofestivals programen una música molt concreta i hi ha molts tipus de música.

I al públic l’ha de preocupar la concentració de macrofestivals?
Jo crec que sí, perquè ens aboca a un consum de música absolutament angoixant i insatisfactori. Quan tu compres una entrada per a un festival ho fas perquè t’han dit que hi toquen The Strokes, The Jesus and Mary Chain, Bad Gyal, Massive Attack, M.I.A. i Tame Impala. Quan arriba el dia del festival, resulta que dos grups toquen a la mateixa hora, que un altre toca mitja hora després a un escenari que està a 20 minuts d’on ets tu i hi arribaràs tard, que un altre toca a les quatre de la matinada i potser l’endemà curres… Quan arriba el moment de la veritat no els pots veure tots, perquè un festival és una experiència totalment esgotadora i desbordant que en alguns casos t’obliga a veure els concerts a una distància brutal, a través d’una pantalla, fent cues per a tot…

Si és així, per què tanta gent va als festivals?
La gent s’emociona amb la idea del festival, no amb el festival en si. El model és ajuntar el màxim de gent i el màxim de fer caixa en el mínim de temps possible. Concentrar tot el consum musical que abans podies assumir en un any, en tres dies. És com si, ara mateix, et posessin tots els teus plats preferits en una taula i et diguessin que te’ls has de menjar en tres dies. O t’ho menges tot o mai més ho podràs tastar. És una manera bastant incòmoda de gaudir de la música. Anem estressats per la vida i, quan arriba el festival, que hauria de ser el moment de destensar-se, aquella angoixa es manté. Una angoixa vinculada a l’oci, no a la feina. És una manera malaltissa d’oferir música.

“El Primavera Sound està desbordat i vol ser més gran que Barcelona”

A més, t’he sentit dir que els concerts en festivals acostumen a ser descafeïnats…
És clar! Hi ha artistes importants que poden portar-hi el seu show complet d’hora i mitja, però la immensa majoria hi fa concerts de 45 minuts. Jo porto 30 anys veient música en viu i recordo perfectament concerts que m’han marcat en sales, però he vist grups importants en festivals i no sé ni quan ni on va ser.

Ja per acabar, com veus la polèmica que hi ha hagut amb el Primavera Sound?
El tema de la mida és molt important. Els macrofestivals dins d’una metròpoli són una cosa insòlita. A Barcelona n’hi ha tres i dos d’ells, el Sónar i el Primavera Sound, són dels més rellevants del planeta. El Cruïlla és menor, però està pujant de nivell. El problema és quan els festivals tenen una mida tan descomunal que deixen de ser espais de trobada. Hi ha festivals que han decidit no créixer més, com el Sónar, i altres que encara no saben fins a on volen arribar. El Primavera no ha fet aquesta reflexió, està desbordat i vol ser més gran que la ciutat. Ara ocupa espais que no pertanyen al Fòrum i pretenia tenir dos caps de setmana. A mi em sembla bé que l’Ajuntament s’hagi plantat. Crec que els festivals estan molt bé, però han de conviure amb l’entorn i ser una experiència mínimament satisfactòria que no bloquegi la ciutat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram