Foto: Ajuntament
El 1859 Barcelona tirava a terra bona part de la seva muralla. Eren temps de creixement poblacional i industrial, i les antigues defenses que en el passat havien aturat tants atacs forans eren ara un destorb per al desenvolupament de la ciutat més important de la península Ibèrica. La conurbació rebia contingents de població del món rural català –en el que seria un preàmbul de les grans migracions del segle XX– i les xifres de població vorejaven els 250.000 habitants.
La ciutat, per tant, necessitava espai per fer-hi habitatges i infraestructures per dotar de serveis la població. És en aquest context on cal emmarcar la construcció de l’aqüeducte de Dosrius, una enorme infraestructura hidràulica de més de 50 quilòmetres que connectava aquesta localitat maresmenca amb el barri de Gràcia. Va ser construït el 1869, quan el creixement de l’aleshores flamant barri de l’Eixample va fer que augmentés la demanda d’aigua a Barcelona.
De fet, portar aigua a la capital es va convertir en un negoci sucós. En aquest cas, va ser l’empresa Palau, Garcia i Companyia la que va posar en marxa l’aqüeducte. El 1867, els titulars de la companyia se’n van vendre els drets a la Société Générale des Eaux de Barcelone, constituïda a Lieja (Bèlgica) i que és l’origen de la Sociedad General de Aguas de Barcelona, l’actual Agbar.
Es calcula que l’aqüeducte de Dosrius subministrava entre 20.000 i 40.000 metres cúbics d’aigua a la ciutat
Sigui com sigui, portar aigua del Maresme a Barcelona no era pas fàcil. Una de les principals complicacions de les obres era travessar el riu Besòs, dificultat que es va superar a través de l’estret del Rec, entre la Trinitat i Torre Baró, gràcies a un sifó de 1.000 metres. Finalment, el 1871 l’aqüeducte es va posar en marxa i l’aigua va començar a arribar a la capital catalana. Es calcula que la infraestructura subministrava entre 20.000 i 40.000 metres cúbics diaris d’aigua a la ciutat.
Una de les empremtes d’aquest aqüeducte la podem contemplar avui dia a Nou Barris. En concret, al parc Central de Nou Barris, un espai verd de 17 hectàrees que integra edificis singulars i històrics com ara l’antic Institut Mental de la Santa Creu, la masia de Can Carreras o el Parc Tecnològic, un centre que organitza actualment projectes empresarials innovadors.
El canal es va explotar fins a mitjans dels anys 50, en paral·lel a una nova –i molt més intensa– onada migratòria que va fer que Barcelona superés el milió i mig d’habitants. Va ser aleshores quan es va iniciar la canalització del riu Ter.
