Orgullosament de la metròpoli

Tot i que els mitjans de comunicació generalistes no en fan gaire cas, els artistes de les ciutats de l’extraradi metropolità estan cada cop més presents a la vida cultural catalana gràcies a les xarxes socials. Parlem amb algunes de les veus joves nascudes a ciutats com Montcada, Santa Coloma o Cornellà.

Un exercici ràpid per començar: pensa en un grup de música català. En una artista catalana. En un escriptor català. En una directora de cinema de Catalunya. Ja ho tens? És molt probable que pel teu cap hagin passat bandes de pop o de rock com Manel, Mishima o Els Catarres. Escriptors com Jaume Cabré, Marta Orriols o Quim Monzó. Directors com Isona Passola o Ventura Pons. Certament, tots aquests són artistes reputats, però només representen una part del nostre país. Una part allunyada dels barris més humils de la metròpoli, situats en ciutats com Cornellà, Santa Coloma o l’Hospitalet, i que des de fa temps s’han convertit en un planter de joves creadors.

Tornem a jugar: pensa de nou. Ara, però, en un artista nascut en una ciutat de la regió metropolitana que no sigui Barcelona. Indefectiblement, segur que et ve al cap Rosalía, que es va criar a Sant Esteve Sesrovires i que sempre ha fet bandera dels seus orígens humils i de la seva vinculació amb el Baix Llobregat. La fama de la cantant és molt superior a la de qualsevol dels artistes anomenats més amunt.

També és més conegut el Morad, el fenomen musical de moda de l’Hospitalet de Llobregat, el vídeo més vist del qual arriba als 35 milions de visites a YouTube. Fins i tot un artista com Beny Jr., un total desconegut a la secció cultural del Telenotícies de TV3, té temes amb més reproduccions a Spotify que la cançó més escoltada de Lluís Llach i més seguidors que Manel. O encara més increïble: Ghetto Boy, un jove de Sant Celoni que treballa de mosso de magatzem, té cançons a les xarxes que arriben al milió de visites. Això sí, només guanya 300 euros per aquest nombre ingent de reproduccions: és l’economia de plataformes.

Invisibilització

Com pot ser que artistes amb milers i milions de seguidors no tinguin cabuda en els mitjans generalistes? “Les músiques perifèriques tenien un tap en part produït per la mirada racista i classista dels mitjans”, explica el periodista especialitzat en música Nando Cruz. “Ho tenien complicat per arribar al mainstream, però les xarxes han fet que sorgeixin”, reflexiona. Segons el seu parer, la indústria musical i el sector de la comunicació estan dirigits per les classes mitjanes i altes, que menyspreen aquesta cultura perifèrica. Així, els periodistes que viuen o han nascut a barris com l’Eixample o Gràcia no posen el focus en les ciutats metropolitanes. “Cobreixen concerts d’artistes que parlen dels petits detalls de la vida i no pas de músics que tracten els problemes socials”, diu Cruz.

“Està demostrat per musicòlegs que als espais més humils és on hi ha més art”

En aquest sentit, la rapera Lil Russia, nascuda a Montcada Bifurcació, explica que ella va iniciar-se en la música fent cançons amb bases instrumentals que trobava per internet, però no va començar a tenir cert èxit fins temps després. “Per fer-te un lloc has de venir a Barcelona a conèixer gent, perquè a Montcada és impossible. No hi ha xarxa i la música urbana és zero”, diu ara que té tres discos al mercat.

Les distàncies que separen Montcada de Barcelona són ínfimes des d’un punt de vista geogràfic, però com diu Lil Russia, poden ser enormes i significar la diferència entre tirar endavant la teva carrera o no fer-ho. Són els mateixos abismes dels quals parla Carol Rodríguez. Aquesta directora de cinema és, juntament amb la seva germana, autora de la pel·lícula Chavalas, un retrat de quatre amigues que viuen al barri obrer de Sant Ildefons, a Cornellà. “Quan vaig arribar a la universitat era el primer cop que sortia del barri… Va ser com un xoc cultural, perquè em vaig barrejar amb gent que no era de la meva ciutat i no n’hi havia gaire que tingués pares migrants i que no fossin llicenciats”, explica. “La igualtat no és real, i en el cas de les dones de classe obrera el sostre de vidre és clar”, afirma.

Amb matisos, Queralt Lahoz, una cantant originària del barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet, també relata les barreres per viure de la música: “Dedicar-te al que t’agrada és difícil quan no tens recursos econòmics… Evidentment, jo no soc de Sarrià o de Gràcia, però sento que per venir de l’extraradi no ho he tingut tan difícil. He lluitat”.

Estigma

De vegades, la barrera invisible entre certs barris i el centre metropolità s’expressa amb indiferència. En altres ocasions, la relació entre aquests dos mons és més agressiva. “Des de fora hi ha una mica el clixé de gueto. Es pensa que venim d’un lloc violent i insegur”, assenyala Lil Russia. “Tenia amics que em deien que, si venien a Cornellà, els robarien el mòbil”, recorda Carol Rodríguez.

En cert sentit, aquests estereotips poden explicar-se per la mirada despectiva envers la pobresa que perviu a la nostra societat. Els barris metropolitans dels quals sorgeixen molts artistes són sovint les zones més empobrides de Catalunya. En xifres es veu més de pressa. Sant Ildefons: la renda mitjana anual per habitant no supera els 9.000 euros. Les Oliveres: tampoc supera els 9.000 euros. Montcada Bifurcació: un altre cop no supera els 9.000 euros. Sarrià: voreja els 30.000 euros. Gràcia: al voltant del 16.000. L’Eixample: 20.000. Els primers “són barris on el lloguer és barat i on les administracions no inverteixen, però on tothom intenta guanyar-se la vida”, considera Lil Russia.

Romantització

Invisibilitzar, estigmatitzar i encara un darrer perill al qual s’enfronten els artistes de la metròpoli: la romantització. És a dir, el procés pel qual els mitjans i les classes benestants enalteixen la vida als barris humils sense tenir una postura crítica envers el que s’hi viu. “La música feta des de l’extraradi quan volen la invisibilitzen i quan no la romantitzen. Els aros d’or molen, però la droga no”, diu Lil Russia. Queralt Lahoz ho explica en altres termes quan afirma que “qui parla de carrer no és tant de carrer com diu”. “Qui ha viscut el carrer no vol viure-hi, vol tenir un bon sou. Comprar una casa a la seva mare”, remata.

Segons explica el periodista Nando Cruz, aquesta romantització es produeix perquè els mitjans de comunicació estan dirigits, escrits i fins i tot adreçats a un perfil social molt concret, i tot el que escapa d’aquest perfil social els és aliè. “És una mirada des de la distància i no des de la vivència”, considera.

“Qui parla de carrer no és tant de carrer com diu”

La vida als barris perifèrics no és una bassa d’oli i, per això, molts artistes que hi han nascut acaben marxant cap a altres indrets del centre metropolità amb el sentiment de contradicció que això els genera. En una xerrada a l’Espai La Figa de l’Hospitalet emmarcada en el cicle Narratives perifèriques, l’escriptor de Sant Adrià Javier Pérez Andújar ho resumia així: “Per poder ser jo, tot el que necessitava era a fora del barri”. En el mateix esdeveniment, Anna Pacheco, escriptora del llibre Listas, guapas, limpias, en el qual una noia de classe obrera entra en contacte amb les classes adinerades de Barcelona, reconeixia que viure a fora del barri provoca sentiments de difícil gestió: “Jo ho porto amb cert sentiment de culpa. De vegades tinc ànsies de tornar amb els meus amics del barri, perquè em donen una sensació de refugi absolut. Un dia penso una cosa i l’endemà en penso una de diferent”. Al cap i a la fi, potser la postura més comuna és la que descriu Lil Russia: “La relació amb el barri va de l’amor a l’odi”.

Orgull metropolità

Ni estigma, ni invisibilització ni romantització. Quan tot el soroll que això genera s’apaga, els artistes metropolitans acaben sentint el mateix: l’orgull envers el lloc on han nascut. “Pots estar orgullosa dels teus orígens, això sí, perquè jo, per exemple, al meu barri he conegut gent treballadora, humil i honesta que lluita perquè no desnonin els seus veïns”, explica Queralt Lahoz per afegir que és una manera de viure que no ha vist en “les classes beneficiades”.

Aquest sentiment pot tardar anys a sorgir o no fer-ho mai. Carol Rodríguez explica que de vegades s’avergonyia de ser d’on era, però que amb el temps la vergonya va convertir-se en orgull. “A la plaça Catalunya de Cornellà hi ha una energia molt especial”, diu la directora. “Jo volia fugir de les visions típiques que es tenen… Volia fer un Girls al meu barri i no a l’Eixample o a Gràcia. Un Girls de Cornellà, i per això la pel·lícula es titula Chavalas”, afirma referint-se a la sèrie estatunidenca que narra la vida de quatre noies de classe mitjana-alta de Nova York.

I és que si parlem de cultura, potser les ciutats metropolitanes són més que necessàries i tenen motius per a l’orgull. “Crec, i està demostrat per musicòlegs, que als espais més humils és on hi ha més cultura. Espais on la gent se sent al marge de la cultura oficial i arrisca més. No té por de la cultura generalista”, diu Nando Cruz. Queralt Lahoz ho representa a la perfecció: “Jo no soc salsera, ni jazzera ni rapera. Abraço tots aquests estils perquè soc una dona sense etiquetes”.

El fenomen Morad

Ja no es pot dir que el Morad sigui un fenomen inesperat. Cada cop que publica un vídeo a les xarxes té milions de visites, i el seu darrer concert va ser a l’Estadi Olímpic, la Meca de la música en directe a Barcelona, on han actuat Bruce Springsteen o Madonna. El cantant de 22 anys, nascut al barri de la Florida de l’Hospitalet en el si d’una família d’origen marroquí, va iniciar la seva carrera amb 14 anys. Aleshores enviava als amics les seves cançons per WhatsApp. Un dia que acompanyava a l’estudi de gravació Beny Jr., un altre cantant amb milions de seguidors, va decidir provar sort i enregistrar els seus temes. Anys després, el resultat són 415 milions de reproduccions a YouTube o una actuació privada a casa de l’influencer espanyol més famós, Ibai Llanos.

“No és un brot d’ara, el problema és que els mitjans anem anys enrere”, afirma el periodista especialitzat en música Nando Cruz. Per què té tant èxit? Per què no se’n parla? Potser la clau es troba en un panorama musical a anys llum dels artistes que viuen en indrets com la Florida, el barri amb més densitat de població de tota la Unió Europea i amb una de les rendes mitjanes més baixes de Catalunya. “La música del Morad està adreçada a uns col·lectius que són majoritaris, tot i que no apareixen a la televisió”, diu Cruz. “Hi ha molta més gent de classe empobrida que de classe alta. Gent que no té feina i que no pot pagar l’entrada del Primavera Sound”, afegeix.

En aquest sentit, el cantant, que rep el sobrenom d’M.D.L.R. –que en francès significa Mec De La Rue (noi del carrer)–, ha sabut tocar les tecles adequades per connectar amb els joves que, com ell, han nascut a barris perifèrics, siguin de Sant Adrià o de Cornellà. Els ha fet sentir orgull o, com diu en una cançó, els ha fet saber que viuen “entre chicos pobres, pero no pobrecitos”.

Les seves lletres parlen del barri, de la família i de l’amistat, de l’odi a la policia i de les identificacions per perfil ètnic i social. En els seus vídeos, gairebé sempre enregistrats a la Florida entre blocs de ciment, és freqüent veure-hi molts nens: una clara mostra del sentiment de comunitat que enarbora. “Potser és l’artista dels migrants, dels eternament exclosos, la veritable majoria silenciosa”, reflexiona Nando Cruz. Vist així, té sentit que en els seus concerts apareguin banderes colombianes, libaneses o marroquines. A quants concerts de Manel hi ha gent amb banderes?