Nadine Feghaly va néixer a Beirut el 1983, sota una guerra civil. Foto: Joanna Chichelnitzky
Art, política i teràpia semblen tres conceptes antagònics. O, en tot cas, tres idees difícils d’articular en un mateix discurs sense caure en l’absurd. Tanmateix, l’artista resident a Barcelona Nadine Feghaly ha pogut combinar-ho tot de tal manera que aquestes tres disciplines són la seva principal font d’ingressos i d’inspiració.
Avui dia, Feghaly és art-terapeuta, una professió que utilitza l’art per ajudar persones a expressar o a explorar els seus sentiments quan aquestes tenen qualsevol mena de dificultat física, mental o social per fer-ho. A més, també ha il·lustrat més d’una dotzena de llibres infantils, les seves obres s’han exposat en més d’una vintena d’exposicions i, des de l’any 2006, fa peces en les quals reflecteix tota mena d’injustícies socials com a forma de “resistència política”.
Tota aquesta trajectòria professional i artística no és casual, sinó que està íntimament lligada a la seva identitat. De fet, forma part de tot un camí que l’ha portat des de Beirut (al Líban) fins a Barcelona. De tot plegat en parlem amb ella a la terrassa de l’Antic Teatre.
La Viola
Feghaly va néixer l’any 1984 a Beirut, en plena guerra civil. Des de ben petita es va veure obligada a conviure “amb el caos i la inseguretat diàriament” a causa dels conflictes continuats entre Israel i Hezbollah, els quals han portat la seva població a viure en un “estat d’alerta constant davant d’un perill imminent”.
El 2006, amb poc més de 23 anys, va viure l’esclat d’una segona guerra, en la qual en només 34 dies van morir 1.200 libanesos. Aquests fets van marcar un abans i un després en la trajectòria de Feghaly. No només perquè va ser el moment que va decidir que marxaria del país quan en tingués l’oportunitat, sinó perquè, a partir d’aquesta realitat, va començar a fer les seves primeres il·lustracions amb el que seria el personatge central de la seva obra: la Viola.
El projecte de la Viola permet a l’artista fer-se preguntes sobre la realitat que l’envolta. Foto: Nadine Feghaly
Segons Feghaly, “la Viola és un alter ego; una veu interior que es qüestiona tot el seu voltant”. En aquest sentit, les obres protagonitzades per la Viola acostumen a expressar les emocions, els pensaments i els somnis de l’artista, com una espècie de diari visual que evoca les seves interpretacions més íntimes de la realitat.
Així doncs, relata Feghaly, el projecte de la Viola la va ajudar a “trobar la forma de mirar i de sentir les emocions d’impotència i de tristesa de la guerra”, especialment en un moment que persones del seu entorn no sabien com donar-li suport. “Per exemple, després de 15 anys de guerra civil els meus pares ja no podien ni sabien com acompanyar-me, perquè ells mateixos també estaven intentant processar tot el que estava passant”, explica.
Les il·lustracions de la Viola van cridar l’atenció d’editorials de llibres infantils. Foto: Nadine Feghaly
L’estil oníric i poètic que inspiren les il·lustracions de la Viola van atraure l’atenció de diferents editorials que, poc temps després, van encarregar a l’artista les il·lustracions de diferents contes infantils. En aquest mateix context, més tard, l’any 2012 Feghaly va aconseguir emigrar cap a Barcelona fugint de la guerra.
‘Artivisme’
A banda de ser una via d’expressió, les obres protagonitzades per la Viola van començar a ser reivindicades com a formes de resistència política, sota un format anomenat artivisme. “Són obres que parlen d’aquestes injustícies d’un món que no puc entendre i que només puc expressar a través del dibuix. Sento que pot ser una eina per desafiar les desigualtats, per amplificar les veus dels que no en tenen i una forma de recordar tot el que està passant”, afirma Feghaly.
La il·lustradora considera que el seu és un art que, inicialment, sorgeix de les seves preguntes més íntimes durant la guerra al Líban. “La Viola és algú que es preguntava coses com ara per què estàvem en guerra, per què es matava així la població o per què jo em vaig veure obligada a emigrar del meu país”, detalla.
Nadine Feghaly també utilitza l’art com a eina de resistència política. Foto: Joanna Chichelnitzky
D’altra banda, però, si bé els dubtes de Feghaly deriven directament de la seva pròpia experiència, a la pràctica també serveixen per posar paraules al dol i a la impotència d’altres persones de la resta del planeta que també senten aquesta confusió i dolor davant d’un món immers en conflictes, guerres i genocidis. De fet, Feghaly creu que són justament aquests dubtes i emocions col·lectives les que poden “inspirar un canvi”. “Sé que l’art no podrà canviar totes les injustícies que estan passant ara mateix, però potser sí que pot despertar consciències i tocar algunes persones”, reflexiona.
L’art que cura
L’última pota de la trajectòria artística i professional de Feghaly és l’ús de l’art com a forma de teràpia. Abans i ara, la il·lustradora fa servir l’art com una eina per lidiar amb les emocions que la travessen en un context ple d’injustícies socials. Un fet que, un cop va arribar a Barcelona, estava convençuda que podria transmetre a la resta.
D’aquesta manera, quan va aterrar a la metròpoli el 2012, va fer un màster sobre art-teràpia, amb el qual va aprendre a acompanyar les persones i el seu patiment a través d’un vessant que combinava l’art amb la teràpia. Així, va començar a treballar amb diferents col·lectius vulnerables que, a través de l’art, “ajudava a expressar i a processar situacions traumàtiques”. I és que, per a Feghaly, “quan les paraules no poden expressar certes emocions o idees, el llenguatge simbòlic de l’art ajuda a posar tot això a fora i a desencadenar una transformació”.
A banda d’il·lustradora, Nadine Feghaly també és art-terapeuta. Foto: Joanna Chichelnitzky
Avui dia, Feghaly continua a Barcelona després de la seva marxa de Beirut ara farà 13 anys. A banda de les injustícies a la seva terra natal, l’artista parla d’altres conflictes armats que es perpetuen dia a dia arreu del món, com la guerra a Gaza, però també de les inequitats ambientals o de la violència masclista i contra els animals. A més, encara il·lustra llibres infantils i continua utilitzant l’art-teràpia per ajudar els altres. Tot plegat és una feina àrdua, però, alhora, necessària per caminar cap al canvi.
Eddy Laverde, refugiada colombiana i artista: “El més important és que estic viva”
