Un llegat que vol perviure

La Maria Gausacs va començar a treballar a les oficines de la fàbrica tèxtil Ballet i Vendrell amb només 14 anys. Tenia edat de dir la primera mentida als pares per sortir amb les amigues o de trobar el primer amor, però tal com recorda, el 1946 la seva mare “era viuda de guerra” i li era molt difícil tirar endavant amb la feina que tenia a la mateixa empresa. Havia d’ajudar a portar diners a casa. “En aquella època els sous a la indústria eren molt baixos”, assegura Gausacs, que té 90 anys.

Ella és una de les moltes persones que durant el segle XX van treballar a les fàbriques de barris com Sants, Hostafrancs o la Bordeta per buscar-se la vida. Aquest passat industrial escriu la història dels tres barris, i és per això que la passada tardor el Centre Cívic Cotxeres-Casinet, La Lleialtat Santsenca, la FAB Casa del Mig i la Biblioteca Vapor Vell el van començar a recuperar impulsant un projecte de recollida de testimonis de l’època. L’objectiu? Que els veïns puguin consultar o conèixer el que no s’hauria d’oblidar mai. “Volem que es conegui la història dels equipaments, dels edificis i dels extreballadors i les seves condicions laborals”, explica Núria Esterrit, de la direcció de Centre Cívic Cotxeres-Casinet.

La suor de molts

L’origen d’aquesta història de glòria per a pocs empresaris i de suor per a moltes persones es remunta a mitjans del segle XIX, quan les primeres indústries, sobretot tèxtils, van arribar a l’antic municipi de Sants. Així ho assenyala l’historiador de temes locals i coordinador de La Lleillaltat Santsenca, Agus Giralt, qui també indica que hi acostumaven a treballar persones humils i que les condicions laborals van arribar a ser molt dures. Alguns exemples, apunta, són que en les primeres dècades del segle es feien jornades de 12 hores amb “pocs descansos” o es contractaven moltes dones i nens de, per exemple, cinc anys per pagar-los sous més “precaris”.

Per sort, amb els anys el panorama va millorar i el que és una història molt coneguda del passat va marcar un abans i un després en el món laboral: la vaga de La Canadenca. Segons detalla Giralt, “entre altres coses es va abolir el treball infantil i es va reduir la jornada a vuit hores”. Per estrany que pugui semblar, aquests drets es van mantenir en els següents anys, marcats per la foscor de la dictadura franquista. Encara que hi havia molt de control social, precisa Giralt, es notava part de l’efecte del moviment sindical previ. No totes les lluites prèvies havien estat en va. Prova d’això és la vaga de “braços caiguts” que va haver-hi el 1946 a l’Espanya Industrial. “Es deia així perquè consistia a col·locar-se davant les màquines sense fer res. En aquest cas també demanaven millores laborals”, subratlla Giralt.

Aquest és, precisament, el mateix any en el qual Gausacs va fer els primers passos a Ballet i Vendrell. En el seu cas, recorda unes bones condicions a les oficines, però no devia ser fàcil treballar set hores i mitja al matí i després passar les tardes estudiant comerç. El temps que invertia guanyant-se el sou i intentant aspirar a una vida millor no li impedia fixar-se en petits detalls del dia a dia laboral. Treballadores aprenent a parlar-se amb signes entre el soroll de les màquines o celebrant tradicions com l’enterrament de la sardina són alguns dels records, recalca, que reté d’aquell espai. Aquests records, Guasacs els va començar a acumular a partir dels 14 anys, però el primer cop que va trepitjar l’entorn fabril va ser tan aviat que, d’alguna manera, es pot dir que el coneix de sempre. “La meva mare em portava a treballar amb ella sent un nadó”, insisteix.

La metal·lúrgica

El Poble-sec té una història industrial diferent. Tal com subratlla el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, Josep Guzmán, hi predominaven les fàbriques d’indústria metal·lúrgica, que es nodrien d’electricitat a partir la central elèctrica de les tres xemeneies de La Canadenca. És curiós saber que aquest fet, detalla, va escriure una part de la història del barri en el segle XX: no hi havia tantes dones treballadores com a la indústria tèxtil dels altres barris i va patir la Guerra Civil.“Es van bombardejar molt algunes fàbriques de metal·lúrgica perquè es van convertir en llocs on es feia munició”, diu.

D’altra banda, no es podria dir que s’ha entès aquest passat industrial si no s’anomenés una figura, segons Guzman, clau: els especialistes que sabien com fabricar les coses. En general, afegeix, eren part d’una petita colònia de francesos que vivien a la barriada la França Xica. Tot i que avui encara existeix, pocs, diu, recorden aquests especialistes. Però està clar que sense ells, ni els empresaris, ni els treballadors, els barris haurien existit tal com els coneixem i no serien el que són.