Una il·lustració d’Arte Mapache, artista i activista contra la grassofòbia. Foto: Arte Mapache
Vas a urgències amb un mal terrible perquè tens un còlic nefrític i el doctor et diu: “Ja sé que no hi té res a veure, però t’has plantejat apuntar-te a la llista d’espera per fer-te una reducció d’estómac?”. Si ets una persona prima, et deu semblar inimaginable; si ets una persona grassa, potser t’ha passat. Aquesta és una de les experiències que expliquen la fòbia de Tess Hache d’anar al metge. “Només hi vaig en casos extrems”, confessa aquesta artista i activista contra la grassofòbia.
Per a ella, aquesta situació és fruit de la “patologització” que la medicina ha fet dels cossos grassos, cosa que provoca que “qualsevol problema de salut que pateixi una persona grassa es relacioni amb el seu pes”. Amb l’objectiu d’erradicar aquesta visió, prop de 200 activistes de diferents països s’han aliat aquest any per resignificar el que fins ara era el Dia Mundial contra l’Obesitat, el 4 de març, i convertir-lo en el Dia Mundial contra la Grassofòbia.
Defensen que l’obesitat no és cap malaltia, i al·leguen que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no s’hi refereix com a tal, sinó com a factor de risc per patir-ne d’altres. A més, recorden que l’obesitat i el sobrepès es calculen a partir de l’índex de massa corporal (IMC), un indicador “inventat per un matemàtic, no pas un metge, que buscava les mides perfectes d’un home adult, cis i blanc”, argumenta Arte Mapache, una altra artista i activista antigrassofòbica.
D’altra banda, tal com apunta la Tess, “quan es llegeix l’obesitat com a malaltia, mai es fa des de l’empatia, sinó des de la culpa”. El missatge que envia la societat és que les persones grasses ho són perquè mengen molt i no es mouen prou.
Salut física, no mental
Tot plegat, tal com denuncien les activistes, s’acaba traduint en “discriminació, violència i rebuig”. En nom de la salut, molta gent es creu amb el dret d’opinar dels cossos de les persones grasses i s’atreveix a recomanar-los que facin dieta i exercici, malgrat no tenir ni idea de quin és el seu estil de vida.
Això s’accentua quan es tracta d’algú amb visibilitat. “Regularment, persones (homes) que no conec de res em diuen que estic gras. De debò, no us ho he preguntat…”, deia fa uns dies a Twitter el regidor del Districte de l’Eixample, Pau Gonzàlez, exemplificant la realitat que assenyala l’activisme antigrassofòbic.
Després hi ha qui va més enllà de jutjar cossos aliens i directament culpa de tots els mals les persones grasses que no se n’amaguen. “Simplement pel fet de mostrar-nos ja ens diuen que fem apologia de l’obesitat”, assegura Arte Mapache, que sovint rep aquesta mena d’acusacions al seu compte d’Instagram. “Hi ha comentaris que són destroyers”, lamenta la Tess parlant de la mateixa xarxa social.
I és que els haters, que s’escuden en la preocupació per la salut per atacar les persones grasses, són precisament els que acaben promovent problemes de salut. Principalment, de salut mental, un aspecte que mai tenen en compte. “Sembla que a les persones grasses se’ns pugui dir de tot”, es queixa Arte Mapache, que recorda que l’odi que es diposita dins i fora de les xarxes pot derivar en trastorns de la conducta alimentària (TCA) i, fins i tot, en intents de suïcidi.
De fet, els mateixos haters també poden acabar afectant el benestar físic de les persones a qui ataquen. “Critiquen les persones grasses perquè diuen que no fem exercici, però quan en fem, se’n riuen”, qüestiona la Tess. Ella mateixa va deixar la natació quan era petita per l’assetjament que patia als vestuaris per part de les altres nenes. “No poder nedar, ballar o fer qualsevol esport perquè la gent en farà burla és el que fomenta el sedentarisme”, afegeix.
En el sexe i en tots els àmbits
La grassofòbia es replica en totes les esferes de la vida, i el sexe no n’és una excepció, tal com reflecteix el fanzín Gordura y deseo, de Tess Hache. “A l’imaginari eròtic que tenim només hi ha referents normatius. Jo mai m’hi he sentit representada”, explica l’autora. Això, diu, fa que molts cops les persones grasses sentin que no són desitjables i, de retruc, “genera inaccessibilitat cap al propi cos”. “Et preguntes: si ningú té desig cap al meu cos, per què l’he de tenir jo?”, admet, afegint que això fa viure la sexualitat “amb més vergonya”. Ara bé, també alerta que, quan sí que hi ha desig cap als cossos grassos, no sol ser de forma oberta, sinó “des del morbo, el secretisme i el fetitxisme”. “Això és cosificació i violència”, denuncia.
Amb tot, creu que cal una reflexió col·lectiva per crear “un món més amable amb els cossos dissidents” en tots els àmbits: “Preguntem-nos on és la dissidència a la nostra feina, entre les nostres amistats… A tot arreu”.
