Concentració a Barcelona per condemnar l’assassinat homòfob de Samuel Luiz a la Corunya. Foto: Miquel Codolar / ACN
A Samuel Luiz el van matar a la Corunya a crits de “maricón” la matinada del 3 de juliol. “Maricón” és també el que li van dir a Christo Casas fa tres anys en una festa al Raval de Barcelona just abans d’apallissar-lo en grup. A Társila Aragón li van cridar “maricona” els trànsfobs que la van perseguir ara fa un any a prop de casa seva. Tot això té un nom, LGTBI-fòbia, i malauradament sembla que està lluny de desaparèixer.
L’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) ha registrat 115 incidències contra el col·lectiu des que va començar l’any. Si bé existeix el debat de si la xifra augmenta perquè hi ha més casos o perquè ara se’n denuncien més, el cert és que el comptador de l’OCH creix sense aturador: el 2020 va registrar 189 incidències, un 25% més que l’any anterior.
IMPUNITAT
Cal tenir en compte que aquests números no es tradueixen en denúncies davant la policia perquè molt sovint les víctimes prefereixen no denunciar. És el cas de Casas, que reconeix que els cossos policials no li generen “cap confiança” i recorda que “només es denuncien el 16% dels casos” d’LGTBI-fòbia, citant una dada de l’Agència Europea de Drets Fonamentals referent a l’estat espanyol.
També hi ha qui sí que decideix denunciar però s’ho troba tot en contra. Com Aragón, que va entrar a una comissaria dels Mossos d’Esquadra amb intenció de deixar constància d’un atac trànsfob i en va sortir amb un atac d’ansietat. “No era la primera vegada que patia transfòbia, però normalment era per part de nens de 13 o 14 anys. Aquest cop eren adults amb estètica neonazi i vaig voler denunciar-ho”, relata, però lamenta que els agents li van dir que “no s’hi podia fer res”.
L’EXTREMA DRETA, AL DARRERE
Des del col·lectiu tenen clar que aquest repunt d’agressions LGTBI-fòbiques s’explica en gran part per l’auge de Vox. “El discurs de l’extrema dreta ens assenyala”, lamenta Eudald Cardona, militant de la Crida LGBTI, una organització d’esquerres que treballa per l’alliberament sexual i de gènere.
Com que els discursos d’odi mai venen sols, la ultradreta aprofita els casos d’LGTBI-fòbia per desplegar el seu racisme, i hi ha mitjans que li fan d’altaveu. “Només es destaca la nacionalitat o l’origen dels agressors quan són racialitzats”, critica Cardona. Això s’ha vist en el cas del Samuel –durant dies s’ha especulat sobre si els assassins eren llatinoamericans– i es va veure en el cas de Casas. Ell recorda com hi va haver mitjans que van dir que els seus agressors eren musulmans i menors estrangers no acompanyats. Fals. La realitat és que a ell el van agredir catalans i italians, de manera que va dir que entre els atacants hi havia “estrangers”. Amb això en van tenir prou.
No és l’única mentida que es va publicar sobre aquella agressió. “Alguns mitjans negaven la meva orientació sexual, com també han fet amb el Samuel”, explica Casas, del qual fins i tot van dir que havia provocat una “baralla” en intentar entrar als lavabos portàtils amb unes noies amb “intenció sexual”.
Arran de la cobertura que s’ha fet del crim de la Corunya, i de les similituds amb el que va viure ell mateix, ha decidit compartir a les xarxes la seva experiència. Ho ha fet amb l’etiqueta #YoSíTeCreo i, pràcticament sense pretendre-ho, ha creat un moviment que recorda al #MeToo del feminisme i amb el qual centenars de persones del col·lectiu han exposat les seves vivències en un món LGTBI-fòbic.
COMBATRE LA POR
“Quan vaig sola pel carrer i em trobo un grup d’homes, passo por”, admet Aragón, que de seguida deixa clar que això no l’aturarà. “No m’amagaré de ser qui soc, ja vaig estar setze anys a l’armari”, afirma amb contundència. Casas comparteix aquesta visió i es nega a viure amb por: “La meva proposta és sortir al carrer”. I, de fet, el col·lectiu ho està fent últimament més que mai.
Això sí, contra l’LGTBI-fòbia hauria de protestar tothom, tal com apunta Cardona, que es queixa que “els cisheteros diuen poca cosa” al respecte. En la mateixa línia, Casas creu que les mobilitzacions per condemnar atacs contra el col·lectiu no haurien de tenir sempre la mateixa ubicació –a Barcelona, davant del Centre LGTBI, i a Madrid, a Chueca, per exemple–, sinó que haurien de ser al lloc dels fets o a punts cèntrics de les ciutats. És la manera de fer-les més visibles.
Precisament, la visibilitat és un dels punts clau per combatre aquesta xacra, juntament amb la formació i la pedagogia. Ho diu Cardona, però sembla que hi ha consens. Com també n’hi ha en l’esperança que la lluita LGTBI es trobi ara en un “punt d’inflexió”.
