El periodista i guionista David Broc explicava a Can Basté (RAC1) com funciona el món de la bamba (sí, ara en diuen esportives, però he decidit que tinc dret a seguir anomenant bambes a les bambes). Les marques creen una expectativa i posen de moda un model que podria vendre mil milions d’unitats a tot el món (com per dir una xifra), però només en fabriquen 100 mil (com per dir una altra xifra). Què passa? Que els consumidors compulsius “necessiten” tenir aquell producte. I això ha creat una nova feina: la del revenedor d’il·lusions “bamberes”. El negoci consisteix a pagar una misèria a algú perquè faci cua tota la nit a la porta d’una botiga que tingui previst vendre el model de bamba buscat per un munt de persones disposades a pagar el que sigui per ell o a crear bots (robots, usuaris inexistents) a internet per participar en els sortejos que s’hi fan per accedir a un dels parells. Un cop tens el material, au, a posar el preu que la gent estigui disposada a pagar i tu ja tens feta la nòmina del mes.

Però aquesta feina no és molt diferent de la de qui viu de revendre entrades de concerts. Ja ho sap, oi? Aquest matí a les 10 es posen a la venda les entrades per a un concert de Paquirrín (poso per cas). I a les 10 del matí i un segon ja no queda cap entrada. I resulta que a aquella hora ja són totes a la revenda a uns preus de formatge “artesà” d’una fira medieval.

Però aquesta feina tampoc és molt diferent de la de llogar un pis (o uns quants) de 50 metres quadrats al centre de BCN per 2 mil euros i rellogar-lo als “guiris” a través d’Airbnb a 500 euros la nit. O la de passejar turistes en cotxe sense pagar cap llicència ni impost. O tantes altres.

Paral·lelament, vivim en el món del low cost. Una samarreta val 5 euros i la comprem perquè ens durarà 15 rentades, ja que per 5 euros la qualitat és la que és, però és que a més, tampoc ens durarà com a consumidors perquè de seguida necessitarem comprar-ne una altra que estigui més de moda. I, esclar, per vendre samarretes a 5 euros en locals del centre d’una ciutat, on el preu del metre quadrat de lloguer és de no-sé-quants-milers-d’euros i que surtin els números, el secret és que qui fabrica la samarreta i qui la ven cobrin uns sous de misèria.

I, esclar, per poder pagar un pis de lloguer que està a uns preus impossibles per culpa de la inflació que ha creat Airbnb, la gent que ven samarretes a 5 euros s’ha de dedicar a revendre bambes, entrades i el que calgui a gent disposada a pagar-ne el que sigui. Però com qui vol les bambes súper de moda resulta que és qui ven samarretes de 5 euros i completa el sou llogant pisos d’Airbnb i ni així hi arriba, aquest ha d’apujar el preu de les habitacions als guiris i, per tant, també acaba apujant el preu del lloguer de qui li revèn les bambes. I llavors el de les bambes ha d’apujar-ne el preu per poder pagar el pis que també ha pujat de preu… i així fins a l’infinit.

Ei, però no pateixi, que ja hem sortit de la crisi i no vivim cap bombolla de res perquè quan va esclatar l’última ja vam aprendre el que no s’ha de fer per no repetir-la. I, endavant!

Publicat a El Nacional.cat

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram