La Justícia espanyola va dictar el 14 d’octubre la seva sentència de 493 planes –prèviament filtrada a la premsa, malgrat estar prohibit i que fos cruel amb els acusats–, just abans que s’arribés al termini màxim de 2 anys que permetia mantenir els líders independentistes en presó preventiva. A més, fruit de la sentència, es van reactivar les euroordres perquè tant Bèlgica com altres països d’Europa retornessin els polítics catalans que s’hi van exiliar perquè estaven segurs que no tindrien un judici just a Espanya.

És ben obvi que hi ha hagut un abans i hi haurà un després d’aquesta sentència: ja res no serà igual, i és d’esperar que tot plegat acceleri el procés cap a la nostra definitiva llibertat com a poble, que tant ens mereixem i per a la qual tants milers de persones han maldat. No serà fàcil, però ens en sortirem, perquè tot acaba caient pel seu propi pes: una llei física òbvia.

Pel que fa a la repetició d’eleccions a Espanya, ha provocat que la Justícia disposés novament del poder per dir què es pot fer o no es pot fer en període electoral. La Justícia ho ha aprofitat per fer treure les pancartes i els llaços grocs penjats arreu per recordar els presos polítics i els exiliats. Tampoc a les televisions no s’ha pogut parlar de “presos polítics”, ”exiliats”, “Consell per la República”, ni “Assemblea de Càrrecs Electes”.

I així estem a Catalunya després de la sentència: Indignats i mobilitzats, permanentment però pacíficament, encara que els governants facin creure el contrari.