Casado desitjant afusellar el dissident en cada declaració. Hernando penjant vídeos en què iguala independentisme i nazisme. Mitjans de comunicació avalant-ho als seus informatius. A Twitter la Guardia Civil fent likes a VOX. La Falange, tranquil·lament, ocupant el mantell de la Virgen del Pilar. Les agressions a Femen. L’auge i la impunitat de l’extrema dreta arreu. Homenatges gratuïts i públics al dictador i al franquisme. I una pretesa esquerra que s’ho mira sense sentir-se interpel·lada.

Tot va cap a una mateixa direcció, la de situar l’independentisme (i una determinada esquerra) a la diana. La diana, cada cop més, literal. Només cal anar repassant les imatges del que s’està vivint en aquest país. Són clares, explícites, loquaces.

Tot va cap a una mateixa direcció i encara hi ha qui afirma que la història ara ja no pot repetir-se, com si no fes segles i mil·lennis que els homes repetim la història. I encara hi ha qui creu que al segle XXI les coses van d’una altra manera i les prioritats de la gent són unes altres, com si els humans no ens haguéssim demostrat infinitat de vegades que, de cop, la passió malaltissa per la pàtria ens altera aquestes prioritats i ens fa monstres.

I encara hi ha qui declara que Europa no ho permetrà, com si no fos precisament Europa la que bressola aquest terror per tota la seva geografia.

Podem negar-nos-ho tant com vulguem, podem tractar de bojos tots aquells qui gosin relacionar el pitjor passat amb el present, però ara ja queden pocs dubtes que es va cap a una pèrdua de drets i llibertats, cap a un nacionalisme foll i agressiu una altra vegada i cap a l’eliminació de tot allò que no combregui amb la violència patriòtica estatal.

Un moment òptim, doncs, per recuperar l’article d’Andreu Barnils de dissabte passat i per plantejar-nos dues preguntes més (a respondre al més aviat possible):

1. Què farem cadascú de nosaltres quan siguem conscients que poden venir a buscar-nos. ¿Estarem disposats que ens vinguin a buscar, o ho evitarem renunciant a creure en els nostres ideals per entregar-nos -no sense remordiments- al silenci còmode del feixisme?

2. Què faran amistats i familiars quan vegin que ens vénen a buscar. ¿Estaran disposats a impedir o denunciar que ens vénen a buscar, o renunciaran a creure en la seva gent per entregar-se -no sense remordiments- al silenci còmode del feixisme?

Cadascú de nosaltres se sap lo seu i és capaç d’intuir les seves respostes. I si hi ha algú que encara no, ha de saber que arriba el moment de començar a intuir-les.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram