L’escòria és allò que es queda al fons de l’olla, un residu que cal refregar amb el fregall. En el món antic -i en aquest- s’usava en sentit metafòric per descriure criminals de la més baixa estofa per oferir-los com a sacrificis humans. Per aplacar les falses deïtats es buscava algú entre la púrria de la societat, un llardós al qual no se’l trobaria a faltar i que de tota manera tard o d’hora sucumbiria.
Som l’escòria del món, deia Pau de Tars als Corintis, al·legoria vergonyosa dels llaços d’una mare pàtria sense frontera: bombolla de la construcció, polítiques que miren cap a una altra banda, pujada irracional de l’habitatge -que ja no és un dret-, diners que es compren a interès 0, bancs rescatats amb milers de pisos…
La desil·lusió positiva tracta de no creure en res i esperar encara menys d’aquest capitalisme màgic, per aquesta raó el món no els vol, perquè van contra corrent. La població sense llar segueix sent qualificada de marginal per una societat que desconeix el món dels afers interns, pandèmia que acceptem que avanci, per un grup de brètols i potenciada, sens dubte, pel seu elevat poder polític i el poder adquisitiu de les seves influències. No obstant això, les penalitats de la gent senzilla són les que segueixen acabant a la presó, un retrat despietat i alhora misericordiós de les febleses i caigudes humanes amb epitafi inclòs, mostrant pobreses, pecats i horrors que revelen la tremolor acre de les seves ànimes, la fulminant fuetada que colpegen amb el cor. L’esperança pels desemparats, aquests lletjos desgrenyats, consisteix a donar-los uns cops d’ànim a l’espatlla i esperar dies i dies al costat d’un arbre confiant que arribin cuques de llum per bombardejar la por de l’abandonament. La pobresa segueix mostrant-nos un rostre d’infàmia; pot ser que aquí no sigui fam però si és dolor. Caldrà seguir movent els silencis per tal quantitat i qualitat de mentides d’aquells falsaris, i insistir a la gent del carrer que no es cregui tan fàcilment les grans mentides, tot i que gaudeixin de gran difusió.
Contra un exèrcit de poderosos no hi ha mediació possible; o tot o res. I aquesta massa d’esclaus: obrers, sicaris, transporters que troben una feina més rendible del que poden intentar buscar-se en un altre lloc, segueixen tenint igualment els dos peus plantats en la misèria, perpetuant un sistema d’explotació i enriquiment en benefici d’uns pocs.
En el joc de la culpa sempre perden els més febles, però, i malgrat tot, les plataformes contra els desnonaments han aconseguit reduir el 75% de llançaments en un any, escoltant preguntes i recuperant paraules.
