Ha passat un any de l’1 d’Octubre (ai sí, com passa el temps, oi?) i la tradició diu que les efemèrides serveixen per fer una mirada al moment on som.
S’ha dit i s’ha repetit, però això no invalida la frase: els que l’1 d’Octubre van defensar els col·legis electorals no van preguntar-se què pensaven ni què votaven. Hi eren i prou. Van fer el que havien de fer i ja està.
Un servidor va ser al barri de Sant Roc de Badalona i allà hi havia un xilè que explicava: “Jo he defensat la democràcia al meu país de naixement i avui la defensaré al país que m’ha acollit”. I també hi havia un noi, no indepe, que comentava que les coses apreses en aquella escola li havien permès tenir el futur que quan hi va entrar no tenia. Ara vivia fora del barri, però després de molt de temps hi tornava perquè creia que el seu deure era defensar la seva escola.
I la gent va votar. Gràcies a ells dos i a altres centenars de milers de catalans molt diversos. Abans, però, hi havia hagut una organització a la catalana. O sigui, discreta, continguda i que sense fer soroll va construir una xarxa impenetrable per a un Estat que es va demostrar desubicat i aliè a la realitat social del país.
I ara, què? Què en queda de tot allò? Doncs en queda que l’Estat ha ajudat molt a mantenir la flama encesa i ens ha mostrat la seva vertadera cara político-judicial preferint la unitat d’Espanya a l’estat de dret i a la qualitat democràtica. En queda que qui es va fer indepe encara ho és a pesar que uns quants ho són a la catalana (ja ho sap, allò de la discreció i la contenció). I, per sobre de tot, en queda la política. Si m’ho permet, la puta política.
I la política és, diguem-ho clar, dos grans espais que han anat més enllà de les seves sigles, que es barallen per ocupar la centralitat del moviment i que intenten aconseguir el que anomenen “l’hegemonia” del món sobiranista. L’espai “conver” que ara seria “juntsper” (amb les seves diferents evolucions de sigles i ideològiques) i l’espai d’Esquerra (obrint-se al sobiranisme ex-PSC) pugnen per aconseguir el suport del gruix dels votants d’ara fa un any. I, a sota, l’esquerra anticapitalista resta atenta per arreplegar els desencantats que cauen i afegir-los a la seva lluita.
Fa pocs dies vaig ser a Valls, on van inaugurar la plaça de l’1 d’Octubre. Sap què cridava la gent que hi era? “Unitat!”. Però, sap quin és el problema? La política considera que cridar “unitat” ja és prendre partit. Per què? Perquè el món “juntsper” vol fer llistes úniques i el món “esquerra” vol crear espais oberts de base eixamplada, però per separat. Cridar “unitat” es considera donar suport als uns i prendre’l als altres.
O sigui, la unitat separa. Interessant.
“I un any després, què?”, plantejava al títol. Doncs bé, un any després uns creuen que cal seguir remant perquè mai s’havia arribat fins aquí, uns altres que només queda persistir, uns altres estan desanimats, uns altres demanen que d’una vegada algú els digui la veritat, uns altres n’estan farts i uns altres no tenen cap d’aquests sentiments, però tots continuen sent indepes. Sí, perquè l’Estat els ha expulsat sentimentalment d’Espanya. Definitivament.
I “Juntsper” i Esquerra van a la seva. Cada dia més. Amb estratègies diferents. Partidistament diferents. Amb la mirada fixada només en les següents eleccions. Amb la mirada petita, a curt termini, buscant el titular de l’endemà al full parroquial i no el gran titular a The New York Times. En diuen miopia. Política.
Publicat a El Nacional.cat
