Opinió

Hamelín

|2019-01-17T09:31:33+00:0017 Gener 2019|Línia Sant Martí

Hauré d’esperar un any més. Creia que aquest cop els Reis em portarien la raó absoluta, però m’he tornat a quedar amb les mans buides. En cap dels paquets que vaig obrir diumenge passat hi havia la veritat insubornable, aquella que ens fa lliures i joves i bells i tremendament atractius als ulls tristos dels qui no la tenen.

Tenia entès que l’ésser humà s’acostuma a qualsevol circumstància, i que una nova patacada, idèntica a la de cada 6 de gener, no em desestabilitzaria tant com abans. Però quan topes una altra vegada amb la crua realitat, quan la decepció es torna a materialitzar davant teu, no hi ha costum que valgui. Una derrota és i serà sempre una derrota.

Estic trist, em noto desfet. Torno a sentir-me incapaç de marcar un rumb perquè el rumb el continuen sabent marcar uns altres, la brúixola d’or és en unes altres mans, la lucidesa navega feliç per altres ments, lluny de la meva. I jo només conservo la ignorància dins meu, fins i tot una certa covardia, tot plegat ben poca cosa, ben minúscul tot. Molta misèria i alguna ínfula.

Em sap greu per mi, que renovo la mediocritat intel·lectual un any més, però sobretot em sap greu per la república en conjunt. Els cervells privilegiats continuen sent una minoria. És clar que n’hi ha, però es poden comptar amb els stweets d’una mà. Són un nucli dur molt reduït, i ells no poden construir sols l’imperi. Cal més gent il·luminada per la raó, tocada per l’experiència i el bagatge vital. I en cal més amb urgència, abans que la desfeta sigui encara més severa.

Gent pura com ells, que s’arremangui heroicament per assolir l’objectiu final amb èxit, sense traïcions d’última hora, sense errors, ni un sol error, amb tot un poble cohesionat i determinat al darrere, un poble impermeable a les fissures, fidel al mestratge superb dels savis. Gent que, com ells i només com ells, estigui disposada a entregar el cos cada dia en ofrena davant la barbàrie. Fins i tot quan ja no els quedi cos per oferir.

Aquest any, per part meva, no podrà ser. No soc un dels escollits. Els Reis han parlat i, probablement perquè no ho mereixia, no han volgut dur-me la raó absoluta que amb tanta ànsia havia tornat a escriure a la carta. No seré un d’ells.

El 2019 serà per a mi, doncs, un any ben semblant a l’anterior, amb opinions i teories discretes, sovint irrellevants, gairebé sempre porugues. Totes tocades per un factor comú: el nul coneixement de la vida i de les revolucions humanes. I totes mancades d’una mateixa virtut: el coratge dels valents. Que ells ens guiïn fins a la llibertat, si us plau.