L’exconseller Santi Vila va fer-se una foto. Va anar a Madrid a fer-se una foto. Una foto totalment opcional, completament evitable i, malgrat tot, deliberadament buscada.
La foto de l’exconseller de la Generalitat participant en una taula rodona organitzada pel Club Siglo XXI al costat de la diputada del PSC Meritxell Batet, el catedràtic de Dret Constitucional Francesc de Carreras, el portaveu de Ciutadans al Congrés Juan Carlos Girauta, l’exministre del PP Josep Piqué i el columnista d’El País Xavier Vidal Folch. Dilluns, per tant, Santi Vila no va fer-se una foto qualsevol. Va anar a Madrid sabent que es faria una foto amb la viva imatge del 155.
El 155 que ha negat un referèndum acordat a Catalunya. El 155 que, de fet, ha negat qualsevol tipus de negociació o diàleg, més enllà del referèndum. El 155 que ha avalat i aplaudit tota la repressió possible contra el sobiranisme arran de l’1O. El 155 que davant seu va negar-se a assegurar la retirada del 155 fins i tot en cas que Puigdemont convoqués eleccions. El 155 que ha dissolt un Parlament escollit democràticament pel poble. El 155 que ha contribuït a posar el seu govern, la seva acció política legítima, a la presó. El 155 que ha tancat els seus companys, els seus amics, la gent amb qui compartia un projecte polític i en molts casos personal, entre reixes. El 155 que etcètera.
Amb aquest 155 s’ha fet una foto. No, espera. Amb aquest 155 s’ha fet una foto a Madrid. No, espera. Amb aquest 155 s’ha fet una foto a Madrid només onze dies després de l’empresonament dels seus. Onze dies després. Les persones amb qui Santi Vila compartia taula de govern esdevenien presos polítics el 2 de novembre; el 13 de novembre s’ha volgut fotografiar amb els que han celebrat el seu tancament.
Per què? Quin és l’objectiu d’aquesta foto? Si el que pretenia Vila és aprofitar la invitació del Club Siglo XXI per reivindicar la dignitat catalana des del cor de l’Estat, és evident que, encara més per una qüestió personal que no pas política, no era el lloc ni el moment. De tan evident com és, sembla impossible que algú amb l’agilitat política de Santi Vila pugui cometre un error tan bàsic. De tan obvi com és, potser cal pensar en una segona opció. Potser cal concloure que el que pretenia era demostrar la seva aposta incondicional pel diàleg i desplegar la carta de presentació de la seva nova (?) carrera política, hipòtesi que desenterraria l’etern i putrefacte conflicte entre l’ambició i la moral.
