Quan el vell Bauman va advertir sobre l’alta probabilitat que les classes mitjanes puguin caure en la pobresa, ningú li donava crèdit. No obstant això, no va trigar a arribar aquesta angoixa aclaparadora que els ressorts de la globalització neoliberal van voler amagar per fer ridícula la seva afirmació. On sí que van encertar els indicadors és en la millora substancial de les classes poderoses, un abisme entre les rendes molt elevades i aquelles extraordinàriament modestes, és a dir: s’extremen les diferències socials, o, dit d’una altra manera, cada vegada hi ha més persones i llars per sota del llindar de la pobresa.

No poques vegades s’ha denunciat la situació de l’anomenat treball escombraries. Ocupacions explotadores, mal remunerades, que excedeixen les hores legals, amb cobertures sanitàries inadequades, amb precaris drets laborals als quals acollir-se… Però qüestionar la feina en temps de crisi sembla un gran disbarat, almenys això és el que se’ns diu. La impunitat del saqueig i de l’especulació d’uns contrasta amb els sectors més humils. Hi va haver un temps que als pobres se’ls penjava… Es van veure obligats a trencar la indolència dels treballadors des del seu naixement amb una mena de transferència social i biològica que va consistir a incrustar en les ments de les persones normals doctrines econòmiques, jurídiques i morals per reprimir els pecats nascuts de la necessitat, amb la violència com a hàbit comú i així deixar-la registrada en la memòria col·lectiva.

David Graeber escriu en el seu llibre Deute que moltes feines avui són essencialment inútils, que no haurien d’existir. Un càrrec vergonyós és una tasca tan innecessària que fins i tot la persona que l’exerceix així ho creu. Sembla que proliferen més que mai. La burocràcia en el sector administratiu, els anomenats comandaments intermedis, la zona de confort bancària… Gent que hi és per donar a la gent treball que no cal, o per supervisar la gent que no necessita supervisió. Li demanes a algú que truqui a algú perquè al seu torn cridi a algú, i així van ja tres empreses diferents. Un sistema ineficaç creat amb material públic o privat, que suposadament fa les coses més eficients. Això sí, són personatges tractats amb respecte, cobren bé, tenen bones prestacions; quan hi ha queixes formen una comissió d’investigació, fan veure que no sabien el que estava succeint, aparenten que es posaran mans a l’obra, reben elogis per la quantitat de personal que acomiaden, que redueixen, i al qual posen pressa. Només hi són per lluir-se.

Tot això acaba desmoralitzant. Hi ha depressió, ansietat, aquestes malalties psicosomàtiques que fins i tot empitjoren pel fet que no es comprèn quins motius tenim per caminar tan disgustades.

Al taller de les ciutats, on abans hi va haver suburbis, les històries viscudes des de baix i que tant ha costat aixecar-les mostren amb dramàtica claredat la comèdia humana dels que no arriben, mentre se segueix justificant que el treball és i ha de ser penós doncs és un càstig de Déu que va infligir als homes. Les dones ho tenen encara pitjor, un munt de tasques on la fita és no fer mal a ningú sinó tot el contrari, cuidar-nos. Les dones que netegen banys tenen almenys la dignitat de saber que estan fent alguna cosa beneficiosa per als altres.

Darrere de tot es mouen aquestes ocupacions per a titelles, perquè se sentin bé amb ells mateixos. Se sap qui són i per on caminen, encara que no se’ls veu. Els pocs que els distingeixen són els encarregats de posar-los aquí.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram