Afrontar el problema de l’habitatge – sigui en règim de lloguer o l’accés a la seva propietat– des del prejudici ideològic és el més comú i també la millor manera de no aportar-hi cap remei efectiu. Per a uns, els de tarannà liberal, el mercat ja posarà tard o d’hora les coses a lloc. L’antecedent més remarcable d’aquest tipus de fracàs és la normativa de liberalització del sol que va promoure el govern conservador de José María Aznar a la segona dècada dels noranta.

La combinació d’aquella normativa liberalitzadora, més la progressiva baixada del tipus d’interès que facilitava en extrem l’accés al crèdit, sumant-hi d’afegit una banca que va deixar de fer els deures, va posar en marxa una espiral de pujada de preus dels immobles que va fer entrar tota Espanya, Catalunya inclosa, en una bogeria del totxo que ja no s’acabaria fins a l’explosió de la bombolla immobiliària a finals de la primera dècada del segle XXI.

Tothom que va poder va participar d’aquella orgia de diners vinculats a la construcció de vivenda (o de les transmissions dels habitatges de segona mà aprofitant la pujada de preus). Les administracions es finançaven via requalificacions i impostos –plusvàlues, actes jurídics documentats, etc.– i qui podia –també el ciutadà comú– especulava. Ens convertírem en un país d’especuladors sota la lògica de “els pisos no baixaran mai de preu”. El mercat va petar quan tancàvem i la bombolla va rebentar empastifant-ho tot. Els pisos van baixar de preu, però no fins a on ho haguessin fet si s’hagués deixat actuar el mercat. L’estat va sortir al rescat de caixes i bancs, arruïnats per la seva mala gestió del risc immobiliari, i es va estabilitzar el preu dels habitatges de manera artificial. Es van salvar els estalvis de molta gent fent-ho, però a costelles de les noves generacions, que veien com els salaris quedaven estancats i sortíem de la crisi devaluant el preu del treball mentre es mantenia o tornava a pujar artificialment el preu dels habitatges.

Des de l’esquerra les coses tampoc han estat millor. Barcelona, per exemple, deixant de banda un únic mandat de Xavier Trias, sempre ha estat en mans de projectes polítics anomenats progressistes. I la ciutat, com totes les altres, també va decidir nodrir-se de l’especulació i la transformació d’algunes zones. Lluny d’incorporar una oferta rellevant d’habitatge públic, sempre es va mostrar còmoda amb el trinomi especulació-construcció-recaptació. Diguem que el que ha diferenciat les polítiques de dretes de les d’esquerres, també actualment, ha estat senzillament que mentre els primers no s’han amagat mai de considerar l’habitatge com un bé qualsevol i, per tant, subjecte a l’apetit del mercat, l’esquerra ha dit una cosa però, a l’hora de la veritat, ha fet i s’ha comportat exactament de la mateixa manera.

Ni tenim parc públic d’habitatge ni hi ha la voluntat i tampoc la capacitat de posar límits a l’especulació

Malgrat que tot això sigui prehistòria, el cert és que n’hem après poca cosa. Tant és així que vam deixar perdre la darrera oportunitat de gaudir d’un bon parc d’habitatge públic per destinar a lloguer amb els milers i milers de vivendes que van acabar en mans de l’estat amb la fallida de les caixes, més les que els bancs encara mantenen. Així que, fet i fet, estem molt pitjor que no pas estàvem.

A hores d’ara ja són només quatre els que neguen que la vivenda és un gran problema, tot i que els trets que es disparen per posar-hi solució no acaben d’encertar-la. Un exemple és la darrera llei de limitació dels preus del lloguer. Ja s’ha vist que, pocs mesos després de la seva aprovació, el que ha acabat passant és que s’ha reduït l’oferta disponible i han pujat els preus. De la mateixa manera, la vivenda en propietat en algunes zones ja està fora de l’abast de la majoria de ciutadans, particularment del jovent castigat amb salaris baixos i poques o gens expectatives que aquests millorin a curt i a mitjà termini.

Així doncs, què fem? El primer que hauríem d’entendre és que Barcelona i l’àrea metropolitana, i fins i tot una mica més enllà, haurien de ser vistes com un conjunt inseparable. Cal veure el mapa com un contínuum i, per tant, renunciar a les solucions autistes de municipi per municipi. Però això no seria suficient. El segon pas rau en la necessitat de disposar d’un gran parc d’habitatge públic. I això passa per comprar-ne i construir-ne. Tampoc en això s’estan fent els deures.

Una altra solució seria legislar de manera valenta sobre els límits de l’especulació immobiliària. Aquí els marges són estrets, per les directives comunitàries, però ja que el problema no és només local i és el mateix a les grans conurbacions europees –Madrid, Londres, París, Berlín, etc.–, potser aniria sent hora de situar l’habitatge fora de la mà invisible del mercat i atrevir-se a marcar els límits que estem disposats a suportar en l’especulació –que no inversió– d’arrel immobiliària.

Les fórmules per aconseguir-ho obligarien a canviar un munt de legislació, però sembla raonable pensar que, en entorns d’inflació controlada, la rendibilitat de les inversions en totxo residencial hauria de limitar-se. Però no sembla que les coses hagin d’anar per aquí. Ni tenim parc públic d’habitatge ni hi ha la voluntat i tampoc la capacitat de posar límits a l’especulació. I això darrer, amics i amigues, també val per a tots nosaltres. Perquè un altre problema, i no menor, quan parlem d’habitatge és l’especulador en potència que tots i cadascun portem a dins de nosaltres mateixos.