Els darrers mesos hem assistit a un conflicte que es mantenia latent entre el món dels manters, que és present a la ciutat des de fa una colla d’anys, i la seva relació amb la ciutadania i el comerç local. La permissivitat policial en una ciutat plena fins dalt de turistes, en un entorn polític crispat, ha fet que el focus d’atenció se centrés en el col·lectiu més vulnerable, el dels manters, que lluiten per la supervivència diària a la ciutat.
Cal afrontar aquest problema amb valentia, amb humanitat i amb empatia. No podem fer ulls clucs a un problema endèmic de les grans ciutats, on hi ha persones que busquen la sortida en l’economia submergida, principalment aquells que no disposen de documentació en regla, ni de residència, ni de treball. Es tracta, doncs, de col·lectius vulnerables pels quals cal acceptar noves regles de joc i buscar mesures d’inclusió. Finalment estem parlant de persones.
Un cop més, la solució que hauria de donar el govern central espanyol a un assumpte que és de la seva competència l’estem traslladant a les polítiques locals. Cal més control de duanes i fronteres, és veritat. Però també més polítiques d’atenció als migrants i una línia d’actuació clara. De la mateixa forma que cal buscar una solució per al cas de la prostitució, on les mesures legals protegeixin la vulnerabilitat de les que exerceixen aquesta tasca, també cal fer-ho per aflorar una economia submergida i dotar-la d’una mínima regulació.
El cas és similar al de les treballadores de la llar, que es resolgué de forma col·lectiva fa un temps. Cal regular aquestes tasques, amb un epígraf especial a la seguretat social per a persones com els immigrants que es dediquen a la venda ambulant, amb un permís d’estada temporal, amb unes limitacions i tributacions, la determinació d’espais concrets de la ciutat –allunyats del comerç urbà– on exercir aquesta feina i amb una tutela municipal que n’asseguri la continuïtat i el seu control.
En aquest sentit, cal també tenir molt en compte que el mercat és el que és i que la precarietat laboral i econòmica s’ha enquistat els darrers anys en el conjunt de la societat. No tan sols en els més desfavorits, els exclosos socialment, els immigrants sense papers, els sense sostre, etc. També en famílies amb membres a l’atur, en petits comerciants de tots els barris i en veïns que fins ara vivien d’una forma modesta però còmoda. No podem oblidar el poble gitano i les seves característiques tan especials. Cal tenir-los en compte, també, en aquest debat.
Aquests darrers dies assistim a un nou repte, l’acollida i assistència a refugiats sirians i d’altres nacionalitats. La ciutat i la seva ciutadania estem preparats, però cal un acord conjunt per veure de quina forma, i amb quins recursos, hi fem front.
Entomar amb valentia tots aquests assumptes és quelcom pendent de la ciutat de Barcelona, dels seus governants i dels seus ciutadans.
