Vaig confinar-me voluntàriament dimecres passat, quan van aparèixer alguns casos a l’Ajuntament. Molta gent deia que aquesta seria una ocasió per repensar-nos i posar davant del mirall l’acceleració de les nostres vides. I, en canvi, pensava que aquesta era una visió profundament marcada pel privilegi del qui pot tancar-se a una casa prou gran, ventilada, on no falta menjar ni estima. És evident que el confinament fa aflorar les desigualtats ja latents en la nostra societat, més que mai. I que cal anar amb compte amb la banalització o la frivolitat davant del coronavirus.
Jo no vull enganyar ningú. He entès sempre la meva vida envoltada de gent i no estic acostumada a l’aïllament. De fet, a la feina sempre he mirat de limitar al màxim la feina de despatx i m’ha costat adaptar-me a la nova realitat. Però a mesura que han anat passant els dies ha anat millorant el meu estat d’ànim.
Al grup municipal ens vam organitzar ràpidament i cada dia fem reunions mitjançant el programa Zoom on fem balanç de la situació, del diàleg amb els regidors de govern i mirem d’anticipar-nos a algunes situacions de la ciutat. També utilitzo la mateixa plataforma per estar al cas del que passa a Sant Martí, el districte al qual estic adscrita. Vam enviar un correu a totes les entitats per posar-nos a la seva disposició i anem actualitzant l’estat de la situació amb els consellers i conselleres. Penso que en situacions com aquestes, i per ser més eficients, cal anar descentralitzant la feina que fem a Casa gran amb els deu districtes de la ciutat.
Durant la setmana, al matí intento fer esport perquè m’estava preparant per a una cursa de 10 km i convé no desentrenar-se després de tot l’esforç fet durant mesos! Alhora, i en clau més personal i propera, intento posar a disposició l’Instagram per a continguts més lleugers sobre el coronavirus. La gent m’envia algunes preguntes o m’explica situacions diverses i les intento resoldre. És curiós quanta gent utilitza aquest canal per expressar pors o dubtes o per obtenir informació.
Aquests dies també he tingut temps d’ordenar i passar a net idees i reflexions apuntades a mà en llibretes i fulls dispersos les últimes setmanes. Crec que en poden sortir articles interessants. També intento distreure’m llegint, jugant al Trivial mitjançant Hangout amb amics i veient sèries a Netflix com Crashing, la sèrie de l’autora de Fleabag. Aquesta passa a Mile End, que és el meu barri quan vaig viure a Londres i té una protagonista femenina irreverent que em fascina. Penso que és imprescindible, malgrat tot, posar una mica d’humor a la situació.
