En la societat de l’abundància i del crèdit era difícil explicar que s’estava produint una extensió dels riscos davant la crisi econòmica. Era gairebé impossible acceptar que cada vegada més s’anava estenent a capes més àmplies. La crisi de les hipoteques en el marc de l’especulació immobiliària va trencar amb la sensació de tranquil·litat: la manca de treball, el bloqueig a mesures de protecció social, la vida en soledat amb malalties o discapacitats mal ateses; totes les violències van fer la resta. En quatre anys, el lloguer a Catalunya s’ha incrementat un 20%; el 64% dels desnonaments són derivats per impagament del lloguer; el 34% pateix problemes de salut crònica (s’incrementa en les dones majors de 55 anys).

La pobresa extrema s’ha associat a la figura del rodamón, persona que viu de l’almoina i al carrer sota l’empara d’entitats caritatives. Encara avui existeix un pensament il·lògic que fonamenta que viure sense llar està associat a algú que ha portat una mala vida i no vol refer-la. Però, més enllà d’idees preconcebudes, les circumstàncies que porten a situacions d’exclusió superen qualsevol etiqueta. L’estereotip d’alcohòlic marginal cau davant dades –sovint insuficients- que visualitzen el drama de persones agredides, forçades i robades.

Viure sense llar significa viure en provisionalitat, amb poques possibilitats de reconstruir xarxes de suport que permetin desenvolupar relacions estables, una funció social desprotegida que s’acarnissa especialment amb el futur de la infància. És hora d’ajustar el concepte de “normalitat” i traslladar-lo a tantes poblacions desprotegides que pateixen l’incident de no disposar d’un espai físic, o tenir-lo però no tenir privacitat, o sense les comoditats necessàries. Viure o dormir al carrer, a casa de familiars o amistats, en cotxes o caravanes, en centres d’acollida limitada, relloguers, ocupacions irregulars, etc, és conseqüència de pobreses diferents que evidencien l’esgotament dels recursos administratius i un malestar que donarà molt de què parlar en anys venidors.

La societat del risc es va gestar amb la globalització d’un nou capitalisme, imposat violentament, que afebleix les xarxes de relació amb reformes que posen en risc a molts grups als quals se’ls fabrica una sensació de deute creditor i culpabilitat. Un parany per a pobres privilegiant el model burocràtic de certificats per necessitats, a través del que Foucault diria microfísica del poder, on l’esquema jurídic dóna pas a un de tècnic per ser el dit botxí. Una plutocràcia cada vegada amb més ingressos que operen des de la comoditat dels seus despatxos d’inversors i a la qual li importa un rave el que passi als altres. La dècada passada els guanys dels milmilionaris es van incrementar en un 13%, 21 vegades més que el salari mitjà del 2% anual obrer.

El sistema de les pensions, pilar de l’Estat del Benestar, tremola tot i ser l’únic ingrés de familiars a l’atur que depenen del seu pare o mare. 70 mil desnonaments, la majoria per impagament del lloguer. El Salari Mínim Interprofessional és un dels més baixos d’occident (a Catalunya, els guanys anuals del 18% de les dones està per sota de l’SMI). Un informe de la Comissió Europea va constatar que de la Garantia Juvenil només es va beneficiar un 11% a diferència de França amb un 80%. La població femenina és especialment vulnerada. Tres vegades més dones que homes treballen en contractes parcials i les llars monomarentals qüestionen la igualtat d’oportunitats: la mitjana europea de protecció a la família i la infància és de 2’4%, a Espanya és de l’1’3%; a Catalunya l‘abandonament dels estudis és del 17%, set punts més de la mitjana europea. Un terç de la despesa anual de les famílies catalanes dedica el 30% al pagament de subministraments, i l’increment d’aigua, gas i electricitat s’ha apujat més del 60%.

Ha nascut una nova classe social, diu el sociòleg Guy Standing: el precariat. Així ho publica ECAS i FOESSA en recents estudis. Convindria prendre les regnes del nostre destí, en reflexions de Locke, i deixar de posar l’esperança només en un individu il·luminat que imita l’actitud dominant del “jo abans que ningú”, per començar a realitzar projectes socials en clau col·lectivista.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram