La història no es construeix amb opinions sinó amb raons. Tot i així, gent del meu barri s’alegra dels catalans empresonats, que així la cosa va bé, que així tots haurien de caure. Ja sé que les interpretacions socials no s’imposen, es contrasten, però ells, aquests veïns que s’anomenen demòcrates, enlairen la bandera espanyola defensant la repressió davant una de catalana que vol la llibertat d’expressió. Repeteixen, aquests demòcrates, les paraules del senador Montilla, que els empresonats han enganyat Catalunya. Desgraciadament ningú no recorda, i en plena crisi econòmica, que Montilla va signar multitud de contractes que han endeutat tots els catalans. No fou això pas una gran estafa? Potser passi que la història no té més enemic que l’ignorant. I davant de tot això, el silenci de la immensa majoria dels intel·lectuals peninsulars. Tinc, com a professor, molts amics espanyols. Entre ells hi ha científics, escriptors i humanistes, gent molt culte, que no m’han dit ni piu quan la policia nacional va colpejar votants desarmats l’1 d’octubre. En fi, que la seva cultura no serveix per canviar la incultura. Ras i curt, no van dir-me ni ase ni bèstia, sols silenci a favor de les bèsties. M’he sentit a dir que per què vam anar a fer merder, que per això vam rebre de valent, que no hi haguéssim anat. No ho entenc, jo no odio els espanyols. No obstant, els que així s’hi senten sí que em rebutgen a mi. Mentre tot això bull, els tribunals han empresonat un bon gruix de catalans que no han robat, ni assassinat, ni malmès res de ningú. Mentrestant, el cunyat de Felipe VI viu a Suïssa com un rei. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, que la ignorància afirma mentre la paradoxa dubta.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram