Foto: Joanna Chichelnitzky / Fotomovimiento

Simone de Beauvoir deia que “el més escandalós de l’escàndol és que ens hi acostumem”. Malgrat anys de denúncies, lluites i mobilitzacions, la força de la inèrcia del poder masculinitzat és abassegadora.

Hem desenvolupat lleis, plans d’igualtat, protocols d’assetjament, eines de seguiment, programes de formació… Cada 8 de març hi ha més dones al carrer, més afirmació, més sentiment col·lectiu, però l’equitat està lluny d’haver-se normalitzat.

Vivim en un patriarcat consentit. Una estructura de poder que protegeix i es protegeix, amb un silenci extens i compartit. Que es manté mitjançant una pressió constant –moral, psicològica, física…– estesa i normalitzada, culturalment i socialment, i que, exercida des d’una posició de poder, pot arribar a ser coercitiva i humiliant. És un sistema de privilegis. I, com en tot sistema de privilegis, si un els té, és perquè un altre (unes altres, en aquest cas) n’estan privats.

Sense un silenci protegit, tal codi “d’omertà”, sense un consentiment implícit, la realitat seria una altra: no acceptaríem les xifres vergonyoses de desigualtat, d’assetjaments, violacions, humiliacions… que es repeteixen cada any. Ni els assetjadors/intimidadors/obstaculitzadors es beneficiarien de la protecció còmplice i corporativa que tenen, encara avui, en moltes parts de la societat.

Les dades i la realitat són aclaparadores. Segons la Macroencuesta de Violencia sobre la Mujer 2019 (Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género, 2020), el 57,3% de les dones que viuen a Espanya ha patit algun tipus de violència masclista al llarg de la seva vida i un 13,7% de les dones ha patit violència sexual. A Catalunya, cada 8 hores es denuncia una violació. Només se’n denuncien un 20% i només un 1% acaben en condemna.

No valen les lleis si no protegeixen, ni els protocols si no s’apliquen. Aquestes agressions són generalitzades, bé pels que les cometen o pels que callen. És evident que no tots els homes són maltractadors, però sí que ho és el sistema. Un sistema que requereix una acció radical de deconstrucció educacional i d’un canvi urgent de valors.

Quin tipus de societat accepta, amb normalitat, que la meitat dels seus membres pateixi una violència estructural continuada? Que tinguin una taxa de pobresa un 5% més elevada entre els 18 i els 64 anys, bretxa que s’incrementa fins a un 37% en les majors de 65 anys? Que hagin de treballar 58 dies més per cobrar el mateix sou? Que tinguin més atur i més precarietat?

Quina societat tolera el grau de segregació vertical que tenim les dones, amb un accés efectivament restringit als nivells més alts de la professió i de responsabilitat? L’exemple de la universitat és il·lustratiu, quan, tenint el mateix nivell de titulació i el mateix nombre de tesis llegides, al final hi ha un 20% més d’homes professors agregats, un 30% més de professors titulats i un 50% més de catedràtics. O a la cultura, on tot i que l’última enquesta de l’ICUB sobre gènere i cultura intenta posar llum, les ombres es mantenen: “Les dones, amb presència majoritària en els festivals petits i els equipaments de proximitat. Els homes, majoritaris en les grans institucions i els festivals importants”, amb major pressupost i projecció (per posar només un exemple). Aquesta situació és similar en els càrrecs directius empresarials o en la política, on després de quasi mig segle de democràcia, només en un 23% dels municipis hi governa una dona.

És veritat que es fan avenços any rere any, però ho és també que la resistència i la lentitud en introduir canvis i modificar conductes socials és molt gran. Tenim una cultura que reprodueix rols i estereotips, i no parlem només d’obres, repartiments o publicitat, sinó de les estructures de poder, i en com s’exerceix aquest poder.

Tenim dret a no sentir-nos insegures ni incomodades. A parlar i no sentir-nos silenciades. A vestir i viure com volem. A manar. A governar. A actuar. A decidir.

Després de tants anys de lluites individuals i col·lectives, mereixem respostes. No hem aconseguit encara, ni de lluny, la societat igualitària i lliure que esperàvem. Necessitem eliminar d’una vegada els relats masclistes de la nostra cultura i de la nostra memòria. No necessitem més consciència femenina. Necessitem deconstruir la consciència masculina i deseducar una societat basada en els seus valors. El més escandalós de l’escàndol és que no el considerem escandalós.

per Gemma Sendra, regidora d’ERC