Fa anys que vaig decidir no utilitzar cap dels serveis públics que la meva ciutat m’ofereix per desplaçar-m’hi. Vaig deixar de fer-ho d’ençà que un bitllet de metro d’anada i tornada costava una moneda rossa de 2,50 pessetes, que era el preu dels viatges d’anar de casa a la feina i de la feina a casa. Eren els anys seixanta.
El metro sempre ha estat l’estrella dels serveis públics de Barcelona, sobretot quan ens cal desplaçar-nos de Sant Andreu a qualsevol punt del centre de la ciutat. La seva eficàcia supera l’estat d’ànim de sentir-se transportat en massa d’un lloc a un altre i haver d’aguantar l’alè i l’empenta dels qui t’envolten en les hores punta, aquelles en les quals cada empenta pot ser un robatori de la cartera.
Tan bon punt vaig tenir l’edat i la possibilitat, em vaig adonar que només una moto o bicicleta seria el millor mitjà de transport en els desplaçaments interurbans. La sensació de llibertat, l’aire a la cara, fins i tot abans no calia el casc. No haver de respirar aires viciats dins d’un tub o haver d’esperar i desesperar en una parada l’arribada de l’autobús, on arriben i passen tots menys el que vols i sempre és l’últim. A tot això, cal afegir la precisió d’horari i el punt final del teu trajecte. Per lògica, les parades mai són exactament davant d’on vas i caldrà caminar un bon tros o necessitaràs agafar un altre mitjà públic per arribar definitivament al destí final desitjat, que si és la feina, és el teu trajecte diari, rutinari i habitual. Això és així, cada dia i sempre igual, donant gràcies per tenir una feina i un transport públic per arribar-hi al preu que sigui.
La moto o la bicicleta donen la precisió de saber quan surts de casa i quan arribes al destí i no hi ha cap més horari que el que tu fixes. Surts de casa a una hora i sempre saps com i quan arribaràs, sense canvis de vehicles ni mitjans, soterranis o exteriors. No fan vagues i no depens de la seva aglomeració ni dels estats d’ànims dels conductors o les seves reivindicacions.
Em vaig adonar que només una moto o bicicleta seria el millor mitjà de transport en els desplaçaments interurbans
En el cas d’optar per tenir una moto com jo, calen: la moto, el casc, l’assegurança i l’impost de circulació al dia d’acord amb la cilindrada i potència. Per ciutat no calen motos potents ni de massa cilindrada, calen motos lleugeres i amb molta maniobrabilitat, sobretot que permetin una conducció còmoda i segura d’acord amb l’alçada, l’habilitat i la condició física personal del conductor. És molt important que la moto tingui dos miralls.
A les vacances, preferim llogar una moto per desplaçar-nos, però no sempre és possible. En alguns països recupero la llibertat de no haver de portar casc de forma obligatòria i podem optar per fer-ho o no segons el nostre criteri.
El nou sistema d’adquisició de bitllets ajustats a zones et fa sentir malament. Un moment esfereïdor és el de la disponibilitat dels bitllets. Els preus i la por que has comprat l’opció incorrecta quan viatges a un lloc poc habitual, no saps si has de comprar el bitllet de la zona 1, la 2 o la 3. El preu et fa decantar per la més econòmica i aquí te la jugues. Hi ha poca informació i poc clara, penso.
En molts llocs no hi ha persones per despatxar bitllets, t’has d’entendre amb la màquina expenedora de bitllets. I un cop ha entrat el teu bitllet, mai saps si te’l tornarà o et donarà bé el canvi o si potser no en té.
Acabo. El punt més polític i criticable és el preu. Hi ha una extensa gamma de preus i targetes: bitllet senzill, aeroport, futbol, T-10, T-50/30, T-Dia, T-Mes, T-Trimestre, T-Jove, T-70/30, T-4 i T-Mes FM/FN general. Apa, fes números i tria la teva opció. La meva, avui la tinc clara: 6 euros de gasolina normal em permeten fer 180 quilòmetres, o dit d’una altra manera, amb un euro faig 30 quilòmetres. Actualment penso que el transport públic serà per a mi per quan sigui més gran, i llavors potser serà un autèntic transport públic i gratuït.
