Diuen que Copèrnic va patir un gran complex quan va orquestrar aquell ball entre la Terra i el Sol; sabia que l’establishment científic, filosòfic i religiós el jutjaria.

Sobre l’origen de la infelicitat, una teoria explica que centenars de milions de persones aprenen a pensar-se inferiors. Ho paguen ben car les generacions de la precarietat, també aquelles que intenten saltar-se els límits establerts.

De les històries explicades a la cua de l’atur o en els centres de col·locació, s’intueix un marc d’atenció més social que psicològic, una connexió íntima entre la vulnerabilitat i la política: sempre les mateixes cauen amb la delicadesa tràgica, a plom sord, davant l’expedient que passa de mà en mà. Els empleats i aturats estructurals es culparan de la seva sort, una excusa més dels febles que no tenen altre remei que portar-se bé.

Fa temps que el control a la classe subordinada, a fi de no rebel·lar-se en la seva misèria, va promocionar la creença que tothom té la capacitat de ser allò que vulgui. Aquest voluntarisme màgic impulsat per “experts” va reemplaçar el vertigen per històries positives; un despropòsit desconnectat del paisatge, melodrama sec aferrat a la idea que no hi ha raó per al malestar ja que cada un respon de la seva misèria.

En el triomf de la impotència, els bons per a res senten la seva identitat tristament certificada i molt lluny per prendre consciència dels seus drets. La desesperació i la depressió són les cares d’una mateixa moneda: a una encara no se li ha ennuvolat l’energia, l’altra és un salt al buit, un ramell de flors marcides.

Transformar el sofriment en capacitat és assolir solidaritat, abraçades després d’un no desnonament; carícies més que fe, va dir el Papa Francesc. El cert és que es fa difícil ocupar espais comuns, fer alguna cosa pel clima, aturar el racisme, el patriarcat …

Es pot intentar la felicitat, canviar la desafecció per empatia, tot i que no parem la guerra, ni males finances, ni armes. Cuidant els barris i la seva gent.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram