Ja fa temps que una falsa equidistància abraça perillosament el procés. Parlo de l’equidistància estructural i tramposa, la que en situacions de desproporció evident, d’injustícia clamorosa, utilitza el concepte “uns i altres” amb una voluntat igualitària que déun’hi- do. L’equidistància que pren partit sense atrevir-se a prendre’l. La que no és equidistant.

Aquesta ha estat denunciada mil vegades i segur que continuarà sent així, perquè les galtes vermelles cauen pel seu propi pes. Però compte, perquè de tant en tant l’equidistància és necessària. Diria que obligatòria. No hauríem de prescindir mai de l’equidistància puntual, la que en segons quins casos ens aterra les conviccions i ens les tranquil·litza a base de dubtes.

Les últimes hores polítiques que hem viscut, d’autèntica vergonya aliena, ens ho confirmen. La derrota de Barcelona a l’hora d’acollir l’EMA ha generat un dels episodis més tristos que es recorden en la política actual. Albiol, Arrimadas i companyia van trigar cinc minuts a vincular la victòria d’Amsterdam amb la incertesa del procés sobiranista. I les veus més importants de l’independentisme, encapçalades pel president, van trigar-ne cinc més a respondre que no, que el que havia allunyat l’EMA eren les porres i el 155. Reduint una decisió amb majúscules, que probablement va ser presa per altres factors menys polítics i més tècnics, a un argumentari simple, idiota, pensat per injectar en vena als més frenètics de cada bàndol. La independència, senyor. La repressió, senyora. Circulin.

Què simple, i, sobretot, que estúpid, quan els experts havien alertat repetidament que, més enllà de la situació política actual, hi havia mil motius per pensar que Barcelona no ho tindria fàcil. Ja ens havien avisat que, amb tota la normalitat del món, es podia perdre. Perquè a vegades es guanya i a vegades, incomprensiblement, es perd. És clar que potser el govern de l’Estat no hi ha posat tota l’alegria que podria haver-hi posat, és clar que la situació política a Catalunya no és idíl·lica, que ni les hòsties ni les voluntats democràtiques enamoren. Però estirar aquestes possibles evidències fins a l’absurd acaba fent més mal que bé als mateixos interessats. I pena, sobretot acaba fent pena.

I no allargo l’article parlant de la premsa, perquè ja no cal. Deixem-ho estar. De la premsa no cal esperar-ne res, absolutament res. Però, pel bé de tots, potser de la vergonya aliena sí que cal esperar-ne alguna cosa, com a mínim una: que no la provoqui tothom, que no es democratitzi sense aturador. Perquè si això passa massa sovint, si presenciem constantment espectacles com el d’aquestes últimes hores, la flamant derrota davant l’EMA serà el problema més petit que tindrem en aquest país.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram