Atent i preocupat per les coses importants que es van succeint durant aquest segle, de totes les coses que hem viscut fins ara i les que ens tocaran viure en endavant centro la meva atenció en un fet, el qual intentaré abordar procurant ser el màxim d’objectiu i respectuós, ja que veig que és un tema que interessa a moltes persones que viuen amb mi i tots junts formem el barri.

De petit, molt petit, vaig aprendre El cara al sol. El cantàvem cada dia a les nou del matí abans d’entrar a escola. El cantàvem davant del balcó de la façana principal mentre un company hissava la bandera espanyola i, qui no cantava, cobrava. A la tarda, acabades les classes i anar a casa, tornàvem a cantar, era l’hora del Viva Espanya. Un himne que avui diuen que no té lletra. Nosaltres de ben petits la cantàvem al peu de la lletra i seguint el mateix procediment del matí. La baixada de la bandera es feia dins de l’escola a l’aula més gran de l’edifici. El mestre don Cristóbal feia una mica de pànic. Tenia una ferida de guerra a la cara, a la galta dreta i, a resultes d’aquesta ferida, li va quedar la boca torta. I, en no ajuntar bé els dos llavis, sempre ensenyava les dents. Ara m’adono quina por que feia aquella veu de mando amb aquella cara amb el gest que li havia quedat al llavi superior, com a marca per a tota la vida!

Bé, doncs aquella escola era tot el meu món quan tenia cinc i sis anys. Els dissabtes al matí resàvem el rosari en llatí i, un cop l’havíem resat, ens donaven un got de llet en pols americana. Una farina que si no la remenaves prou quedava mig got d’aigua i mig got de pols blanca al fons del got, una pasta difícil de beure. També ens donaven un tall de formatge de color groc o taronja, el que avui coneixem com a Cheddar o alguna cosa semblant. Cada dijous del mes de maig hi havia anades a l’església a cantar amb altres escoles de nens, però mai no coincidíem amb les nenes de les escoles de nenes que controlaven les monges. Aquelles monges portaven uns barrets amb ales que a mi em recordaven papallones en ple vol que se’ls havien posat al cap en posició d’anar a volar o de xuclar el nèctar en qualsevol moment.

A la Salle Condal, la cosa va anar a més. Entre els llibres obligats a comprar a casa a principi de curs, van haver de comprar el patètic llibre negre, el missal. Moltes pàgines en llatí i la resta en castellà. Dos dies a la setmana, a primera hora, anàvem a missa a l’església de la pròpia escola, després a classe i a continuació ja era l’hora del pati. Tanta penitència i dedicació al món espiritual tenia continuïtat els dissabtes, sempre amb una missa al matí. A la tarda, després de les classes, hi havia entrenament d’esport, que en aquests establiments era el bàsquet i hoquei sobre rodes. Els diumenges al matí, una missa per començar i després el partit de bàsquet als patis de l’escola, i a la tarda també sabien tenir-nos atrapats i distrets perquè hi havia cine.

Tota una vida dedicada al culte de l’ànima i la preparació per a l’altra vida, l’eterna, la que realment val i per a la qual hem de preparar-nos en aquesta.

En aquells temps, els anys seixanta i encara durant uns quants anys més, l’església catòlica era l’església que tenia tot el pes i poder en qüestions de fe i ensenyament. La catòlica era l’única, sí, sí, l’única que et prometia i garantia que seguir el seu dogma de fe et portaria a la salvació i a la perfecta formació. Salvació que ja havien aconseguit milers i milers de sants, santes, verges i màrtirs patint tota mena de turments i calvaris. Aquest era el panorama celestial ben poc atractiu que teníem davant nostre nens i nenes de la meva generació.

Avui, els treballadors de l’església catòlica encara cobren del govern espanyol i controlen una gran part del sector de l’ensenyament, però els creients s’han escampat i la salvació té altres opcions. A Sant Andreu en tenim un exemple.

Germans, avui plens de joia i alegria podem dir que Sant Andreu és un veritable poble d’acollida, agermanament i devot que ofereix un ampli ventall d’ofertes espirituals.