Des de la pèrdua de la quota cameral fa anys, les Cambres de Comerç van perdre una de les majors fonts d’ingressos per a mantenir la independència econòmica de l’entitat. Per a qualsevol entitat, la independència econòmica de les administracions hauria de ser una prioritat que permetés redundar en la seva independència política, social i d’acció.

En aquest sentit, la Cambra de Comerç de Barcelona, després del tomb que ha fet en les darreres eleccions, hi té molt a dir. En especial, com a representativitat del comerç de proximitat, que s’ha bolcat en les eleccions amb l’interès de sentir-se representat. En aquest sentit, una estratègia important dels candidats a l’hora de distanciar-se de les grans empreses, multinacionals i les 14 cadires de plata, que ha quallat en les pimes, interessades finalment en tenir veu i vot a les entitats més representatives del sector. Així doncs, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació ha tornat a fer efectiva la seva denominació. El comerç hi és i s’hi veu reflectit.

Deixant de banda les connotacions polítiques de la nova orientació de la Cambra, que és reflex del sentiment d’una gran part de les pimes i autònoms del país, el que està clar és que la Cambra no ha de perdre, per una banda, el que ha guanyat per l’altra. Si la Cambra ha esdevingut de nou una entitat representativa del Comerç, ha de liderar també les solucions que s’aporten a les inquietuds de la pime i del comerç de proximitat. I en aquest moment són moltes: el problema de les grans empreses de distribució porta a porta, la manca de seguretat dels autònoms, la defensa del comerç de proximitat i de les seves àrees d’influència natural, els barris i els futurs ‘bids’, l’especialització en el producte propi, el producte clònic i la manca de marques locals, etcètera.

El tarannà de la direcció nova de la Cambra em fa pensar que hi haurà una sensibilitat molt major per afrontar aquests reptes. Uns reptes dels quals la Cambra, progressivament, s’havia allunyat, deixant-ho en mans d’entitats privades i federacions de representació sectorial. Algunes han fet bona feina. Altres, s’han enrocat en la formació, com a estratègia per a mantenir estructures, a vegades massa grans.

La Cambra ha de ser de nou aquesta eina de cohesió que havia deixat de ser, i que permeti que el comerç de proximitat hi tingui de nou un aliat. Com a actor polític que permeti integrar les nostres vindicacions en el seu ideari i fer pressió als governs de torn per millorar les nostres condicions. I com a eina que ens pugui aportar noves idees, estratègies i valor afegit, modern, del segle XXI, per adequar el nostre comerç al futur, de la mà d’una institució potent i representativa.

En aquest camp, els eixos comercials i les entitats territorials de primer impacte hem de tenir una veu líder en la Cambra. Alguns dels nostres representants associatius com en Joan Carles Calbet, de Retail.Cat, en Salvador Vendrell, president de la Fundació Barcelona Comerç i en Pròsper Puig, de l’eix Sant Andreu i al seu torn president del Gremi de la Carn s’havien presentat per formar part d’aquesta Cambra, en unes eleccions que, per massa polititzades, es van decantar per altres opcions, deixant fora professionals i representants del comerç de proximitat. En altres candidatures també hi havia candidats representants d’altres entitats territorials, com Barcelona Oberta. Tots ell, veus de les entitats del comerç de Barcelona, van quedar-ne fora.

Tenim l’oportunitat de fer forta la Cambra si en aquesta nova etapa s’hi integra progressivament aquesta pluralitat de veus. I no tant per plurals ideològicament, ja que en temes de país ens hi trobarem molt sovint, sinó principalment en l’assumpció cameral dels nostres objectius i propostes reals, en els nostres problemes que trobem diàriament rere el taulell. I cal emmarcar-ho en el nostre marc natural, que és Europa. Fent aliances entre tots els agents econòmics camerals, amb Eurochambres i altres organismes, el model català de comerç tindrà la possibilitat no només de ser de nou un referent, sinó de posicionar-nos internacionalment com a grup heterogeni però cohesionat.

Els gurús econòmics diuen que la crisi torna. I els darrers anys se’ns han quedat pel camí empresaris, botiguers, autònoms… La resposta ha de ser unitària, ràpida i efectiva.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram