Cal viatjar a la Grècia antiga per recuperar els quatre elements. Segons els coneguts filòsofs presocràtics de gran renom com Tales de Milet (635 aC), Anaxímenes (585 aC), Xenòfanes (570 aC) i Heràclit (544 aC), ells van arribar a la conclusió que el Cosmo i la vida a la Terra tenien com a origen els quatre elements: l’aigua, l’aire, la terra i el foc.

Tales de Milet argumentava que l’aigua era l’origen i essència de totes les coses. Ho argumentava i justificava en considerar l’aigua l’origen de la vida. Els mars, el líquid amniòtic, el reg de les plantes… L’aigua sempre ha tingut un paper primordial en la propagació de les civilitzacions d’un país a un altre en la seva funció com a mitjà de comunicació. L’aigua és l’element fonamental que podem trobar en els tres estats físics a la Natura: sòlid, líquid i gas.

Anaxímenes defensava el seu element, l’aire. El justificava amb l’argument que sense la seva presència, segons les seves observacions empíriques, la vida no és possible. Sense condensació no hi ha núvols, aigua, fertilitat a la terra i la variació de la seva densitat aviva o apaga el foc.

Xenòfanes feia interaccionar la terra i l’aigua. Creava la dicotomia dels oposats. Sec o humit. El seu raonament l’elaborava amb la seva reflexió quan valorava que, igual que el mar s’emporta la sorra, igualment l’aigua pot dissoldre la terra. I a la inversa, l’absència d’humitat pot solidificar l’aigua, ell ho demostrava amb les estalactites. Els fòssils de peixos trobats a les platges de Sicília provaven la seva hipòtesi d’un estat anterior al mar on ara existia la terra.

Per a Heràclit l’origen de totes les coses es trobava en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor, mascle-femella… Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no interpretat en sentit literal, sinó en un sentit metafòric: el foc es propaga en moviment i avança provocant canvis constants, com la natura mateixa.

Si aquests filòsofs haguessin de parlar dels quatre elements avui, segur que tremolarien i ens farien serioses recomanacions per recuperar-los en l’estat i la salut en què ells els van conèixer, definir i deixar.

Què veurien? Contaminació a totes les aigües, dolces i salades. Desertització i salinitat d’immenses extensions de terra, algunes en altres èpoques plenes de conreus fèrtils, avui ermes i esquerdades per la sequera, amb l’abandonament humà per falta d’aigua. Alteracions climàtiques on estacions de pluges passen sense cap gota de pluja o tot al contrari, amb fortes inundacions quan la pluja arriba. Algunes terres són convertides en enormes abocadors de les nostres pròpies deixalles. No podem dir coses bones de l’aire. Aquest element, avui amb altes dosis de gasos contaminadors i perjudicials per a tots els éssers vius que respirem l’aire com a aliment i neteja de residus de milions de combustions de les cèl·lules dels nostres organismes. Pesticides, herbicides i tota la gamma de tòxics que a tots ens perjudiquen són presents a les collites, uns productes que suposen la mort d’insectes, formigues, abelles i petits rosegadors. No té cap sentit l’existència d’ocells, petits i grans, tots enverinats, on la mort d’una espècie encadena la mort de la següent, bé com a depredadors o carronyers.

El foc, el descobriment més gran de l’home primitiu, avui no para de fer canvis irrecuperables a la vida per allà on es propaga. Sembla una gran contradicció tot plegat. Incendis, dies i dies de foc cremant Natura, perquè no només cremen arbres i plantes, les aus i els animals instal·lats en aquells paratges també moren, no poden fugir i, si la seva defensa és ficar-se en el seu cau, tenen la morta assegurada.

Tothom sap molt del tema, tothom sap que cada cotxe és una fàbrica de monòxid i diòxid de carboni; tothom llegeix els diaris o veu la televisió i observa com a les nostres platges arriben balenes i taurons que mai no haurien arribat si les condicions de vida en el seu lloc d’origen no haguessin estat alterades… És per això que molts d’aquests animals vénen a morir a les nostres costes. No vénen a fer turisme, vénen a avisar-nos que, igual com han fet ells, ben aviat ho haurem de fer nosaltres… marxar o morir.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram