Tinc a les mans el llibre de Patrícia Gabancho Amalia i els esperits. És l’últim que ella va escriure i publicar l’any 2017. La Patrícia va ser periodista i escriptora. Va néixer a Buenos Aires el 1952 i ens va deixar a Barcelona el 28 de desembre proppassat. Descansi en pau.

Com a norma general i bàsica de tota obra literària, l’autor/a intenta situar els personatges en el context on esdevindran els fets que ens vol explicar. Sembla evident, doncs, que pel títol el llibre ens mostrarà l’Amalia i la seva relació amb el món de l’espiritisme. D’això no en tenia cap dubte. Tampoc esperava grans miracles al respecte, però sí alguna referència al paper de l’Església catòlica, el seu punt de vista i tractament del tema.

La seva obra és vivencial i situa l’Amalia quan arriba a Barcelona l’any 1876, on s’instal·là a casa d’un metge de Gràcia. Són temps de canvis importants a la gran ciutat i tampoc fa molt que a la reina Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies, neboda i quarta esposa del rei Ferran VII, entre 1833-1840 li va tocar fer de regent a l’espera de la majoria d’edat de la filla Isabel II. Va ser durant el seu mandat quan va decidir per un Decret reial amb data 15 de juliol de 1834 acabar de manera total i definitiva amb la fatídica institució de la Inquisició que encara sobrevivia en el seu regne, i també el nostre com ara mateix. Recordem que aquest sant ofici es va instaurar a la península a petició dels reis catòlics el 1478 i ja venia amb la benedicció del papa Gregori IX des del 1231 per lluitar contra l’expansió dels càtars, altres heretges i bruixes.

De la Inquisició la Patrícia en parla poc. A la pàgina 36 diu: “… l’Església catòlica va establir la Inquisició per castigar amb tota cruesa els dissidents: pensadors, relapses, els que eren conversos però no n’eren prou i els infidels en general”.

La Patrícia dedica un ampli detall al gran dinamisme de noves idees i grans projectes catalans que topen, una i altra vegada, amb la poca o cap col·laboració que troben en el govern central d’aquells anys. Barcelona, una ciutat emmurallada, s’havia quedat petita respecte de París i Londres. Necessitava espai per poder créixer i reconèixer l’Eixample com el cor de la ciutat i la consolidació de la burgesia industrial com a classe dirigent. Homes adinerats tornàvem de les colònies on havien fet fortuna.

Recupero uns passatges de les pàgines 54-59. En aquesta ocasió dirigits al rei Alfons XII l’any 1885 en un suau i respectuós Memorial de Greuges que li va escriure Valentí Almirall:

El disparador del manifest és que Espanya ha fet com fa sempre: el govern pren les decisions sense tenir en compte la peculiaritat cultural i econòmica de Catalunya; Espanya pren les decisions seguint les necessitats de la seva oligarquia, una oligarquia terratinent, a estones també financera, a estones encarnada en els alts funcionaris de l’Estat”.

A part del greuge econòmic de l’acord amb la Gran Bretanya, que significava canviar el règim de proteccionisme espanyol, hi havia el greuge que l’Estat volia unificar el dret civil en un únic codi, cosa que significava eliminar el dret singular i independent del dret civil català. El govern espanyol, presidit per Cánovas del Castillo, estava desmuntant les bases de l’estructura social i econòmica de Catalunya.

Reviure aquells moments permet veure el paral·lelisme amb moments actuals. “Valentí Almirall, fundador del catalanisme progressista, no somiava amb la independència, això no, sinó que pretenia canviar Espanya, com ha fet sempre el catalanisme convencional”. Segons diu J. A. González Casanova: “Els seus enemics clars i constants seran el centralisme burocràtic, la monarquia, l’oligarquia. I, més concretament, els especuladors financers, la noblesa, els politicastres, els militars i el clergat”. Enemics avui encara intocables.

El rei va reconèixer la vàlua intel·lectual de la comissió i l’empenta industrial de Catalunya, va prometre fer tot el que pogués per a Catalunya i… passi-ho bé. Aquell any 1885, el rei moria.

Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, la segona esposa d’Alfons XII, seria la reina regent entre 1885 i 1902 fins a la majoria d’edat del seu fill Alfons XIII. A ella Barcelona li deu l’expansió més enllà de les muralles i la inclusió dins de la gran ciutat de les viles de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Gervasi, Les Corts i Sants, quedant per més endavant Horta i Sarrià. Ella, la reina regent signava el 20 d’abril de 1897 el Decret que posava en marxa l’Eixample, amb el qual pobles i viles deixaven de ser-ho i passaven a ser barris de Barcelona. I així temps després, un cop més, Madrid prenia la decisió d’imposar el pla racional de l’enginyer de l’estat i militar Ildefons Cerdà.

Dues dones, Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies i Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, dues reines, que mentre van ser reines regents a Espanya van signar un parell de decrets reials importants, molt importants per a nosaltres… Eliminar la Inquisició, la primera, i l’expansió de l’actual Barcelona amb la seva Eixample, la segona. Que consti en acta: ho van fer dues dones.