Pertanyo al món dels optimistes, dels qui pensen que el fracàs és una oportunitat, dels qui somnien desperts en centenars de coses que són possibles i que encara no han passat. Pertanyo al món dels infants, dels qui s’enamoren dels moments i creuen que dormir és la frontera real entre un passat turmentós i un futur radiant. Pertanyo al món dels crèduls, dels que prefereixen ser enganyats per les bones intencions que viure malfiats per les falsedats.

Crec que, sense adornar-nos, hem descobert la minúscula importància de l’ésser humà a un planeta divers i que a poc a poc hem pres consciència d’aquells valors que la naturalesa ens ha regalat: la solidaritat, la generositat, l’estima i la comunitat. Potser no són patrimoni únic dels humans, però sí que som els primers éssers vius que els poden convertir en els grans objectius de la seva societat.

Aquesta crisi no és únicament un problema sanitari. És també un toc d’alerta sobre el nostre model de vida. Sobre la confiança excessiva en la nostra falsa superioritat com espècie, sobre la manca de respecte al planeta, sobre els reptes que planteja la globalització i, sobretot, envers les amenaces que ataquen el model europeu d’estat del benestar.

Ho superarem més forts i més conscients que mai que el camí a recórrer encara és llarg i ple de dificultats però, amb tota seguretat, estarem millor preparats per afrontar-lo.

Quan sortim d’aquests moments d’exili social i tornem a la feina, als restaurants i al teatre; quan fem de nou vacances i viatgem a l’estranger recordarem que som vulnerables i ens sentirem més propers als nostres veïns i veïnes. També sabrem que musulmans, xinesos, negres i blancs som més iguals.

Trigarà un temps, però cap conversa serà igual, cap article ho podrà obviar, cap mestre ho podrà revisar, cap polític ho podrà negar. Si la història funciona amb grans canvis de paradigma, potser estem davant d’un senyal. I no ho dic presoner de cap pensament messiànic sinó rabiosament orgullós de la meravellosa naturalesa orgànica de la societat humana.

Tant de bo que aquest confinament sigui una llarga nit que esdevé la frontera real entre un passat erràtic i un futur esperançador.

Cuidem-nos molt que demà arrancarem de nou amb més força que mai.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram