Podeu imaginar-vos la meva alegria quan l’excel·lent escriptor, autor de molts llibres vivencials i de columnes diàries als diaris de gran tiratge del nostre país, en Josep Maria Espinàs, em citava i feia al·lusions a un dels meus articles publicat en aquest diari per fer el seu escrit habitual, un dia més.
A la seva columna diària de dissabte 16 de desembre a El Periódico, manifestava que havia llegit l’article publicat a l’edició d’octubre de Línia Sant Andreu titulat “Bicicletes urbanes”. Un cop llegit, va escriure que estava d’acord amb aspectes en els quals jo havia incidit. Ell donava més informació en alguns punts i ens recordava les seves vivències amb la bicicleta quan era jove, la qualitat de l’aire i la seva degradació perjudicial per a la nostra salut, la perillositat d’anar per les voreres i els zig-zags entre els cotxes per guanyar temps, i així fins arribar al punt en què jo feia referència al robatori de les bicicletes i, a ell, aquest aspecte li va suggerir el títol del seu article, “Que no ens robin els peus”. Ho deia de manera irònica i ho arrodonia deixant caure la possibilitat que qui roba bicicletes potser ens està indicant que recuperem el bon hàbit d’anar més a peu i fer més caminades saludables.
Agafo la bicicleta i em poso a pedalar. Espinàs, vull que sàpigues que molts dels que avui em llegiu, alguns em coneixeu, sabeu que m’agraden les coses netes i no m’agrada embrutar gaire. Això sí, sempre amb la veritat per davant. I quina millor veritat que poder-ho fer en la llengua dels meus avis i pares, la mateixa que quan van preguntar a Montserrat Roig ¿Por qué escribe en catalán? ella va respondre sense dubtar: “se m’acudeixen tres raons; primer, perquè és la meva llengua, segon, perquè és una llengua literària, i tercer, escric en català perquè em dóna la gana”. Si ella m’ho permet, li prenc la paraula per respondre el mateix si algú em fa la mateixa pregunta.
Només els que som de la meva generació sabem com ha estat de dificultós accedir a l’aprenentatge de la nostra pròpia llengua. Els nascuts tot just acabada l’època de racionament i que ens vam incorporar a l’escola en ple règim dictatorial vam tenir tota la nostra formació sense una paraula en català a l’escola. Amb el pas del temps he sabut que hi havia algunes escoles que ho feien, amb el que això els suposava de perill de tancament. Allò sí que eren anys d’escolarització amb adoctrinament total i exhaustiu en tots els àmbits.
Només amb una forta dosi de voluntat i voler aprendre correctament la teva llengua, a la qual no vam tenir accés quan era el nostre temps d’escolarització per fer-ho, hem pogut recuperar part d’aquell temps perdut de silenci i repressió. Un silenci que afectava totes les manifestacions culturals, literàries, artístiques, comunicatives i, naturalment, les educatives i formatives.
Els primers senyals de vida i renaixença del català van ser amb publicacions de llibres de poemes i obres de teatre. No oblidem que totes les cançons, totes les publicacions i actuacions havien de passar per la censura i, així, a poc a poc renaixia la nostra llengua i alguna cobla feia sonar la tenora perquè ballessin les primeres colles sardanistes. Així s’obria la porta per arribar fins on som ara.
Amb aquest humil escrit vull agrair a tots i totes les compatriotes els seus esforços i sacrificis amb els quals s’avançava per aconseguir petits èxits en la nostra recuperació nacional. Penso en aquells estudiants que van sofrir l’empenta i la ràbia amb tota la seva força, una força i ràbia que els va caure a sobre per les càrregues dels grisos convocats per acabar amb els avalots, a qualsevol part del seu cos i sense discriminació de sexes, manifestació rere manifestació. Tampoc vull oblidar-me d’aquells que van perdre anys de la seva vida estudiantil fins a poder llicenciar-se, alguns, a part del càstig físic, havien de suportar l’expulsió i la pèrdua d’estudis universitaris, altres van haver de llicenciar-se fora del nostre país si podien costejar-ho. A tots ells i a totes elles… allà on sigueu, ja que molts de vosaltres avui no sou entre nosaltres, gràcies, companys i companyes!
