No és que sovintegin massa darrerament però aquests dies ens han arribat dues bones notícies. Per una banda per Sant Jordi dels vint-i-cinc llibres més venuts divuit han estat en llengua catalana. En un moment de greu crisi econòmica i de paràlisi social que una part de la ciutadania mantingui tradicions com Sant Jordi és quelcom per valorar i apreciar. A més vendre llibres en català ens ha de fer pensar que la nostra cultura té passat, present i també un futur que l’haurem de seguir escrivint els catalans i els amics que tenim pel món, que també hi són. Seguim perseverant i no caiem en la pèssima conducta de l’autocomplaença.

L’altra bona nova és l’assoliment per part del restaurant El Celler de Can Roca del guardó que l’institueix com el millor restaurant del món. No cal dir que per la ciutat de Girona, tantes vegades immortal, com per la resta de Catalunya és un honor que no pot ser ignorat i, a més, ha de ser posat en valor. Si algun element ens ha de facilitar la sortida de la crisi aquest ha de ser el de la creativitat. Els germans Roca ho han demostrat amb escreix com en el seu moment també ho feren altres grans mestres restauradors catalans com Santi Santamaria, Ferran Adrià o Carme Ruscalleda i un llarg etcètera de creadors anònims.

Els grans països, i aquí la mida no importa el més mínim, són aquells que mantenen un vincle harmònic i generós, entre passat i futur. El present, l’estació intermitja, té ben clar quin han estat els seus referents i els seus orígens i també té una guia per avançar cap el futur. En determinats moments de la història del nostre país aquest lligam o vincle amb el passat l’han tractar d’esberlar. Afortunadament aquests temps sembla que ja han passat a millor vida però no val a confiar-s’hi gens ni mica.

Catalunya ha d’aprofitar aquests elements que vinculen tradició i modernitat. De fet territoris europeus que es troben entre els més avançats, com ara Flandes, tenen clar que reivindicar la seva cultura i la seva identitat és un actiu, molt més que no pas un passiu, per afrontar els reptes de cohesió social que avui tenim a Europa. En aquest sentit el catalanisme ha estat ambdues coses: mecanisme d’ascensió social i de manteniment d’unes estructures de benestar públic.

Catalunya ha de continuar, malgrat minories no silencioses d’ací i d’allà, essent un sol país. Amb gent de procedències diverses però on tothom a la seva manera estima el país i el vol fer més gran. D’aquí la importància de la identitat catalana pal de paller d’un ethos públic que ha de prevaldre i estendre’s.