Aviat tindré una filla. Bé, concretament la parirà la meva dona però com que, en principi, el meu material genètic ha participat del procés, serà una mica com si també fos meva. El cas és que vull comprar un vinil adhesiu per decorar-li l’habitació i no acabo de trobar l’opció encertada. Recordo que, quan van néixer els meus dos primers fills, vaig optar per dibuixos clàssics. El gran va créixer sota l’atenta mirada d’un vinil del Petit Príncep vestit de gala i amb el sabre a la mà. El petit no va tenir tanta sort i, quan va néixer, li vaig enganxar un Peter Pan volant envoltat d’estrelles lluents. Dic que no va tenir tanta sort perquè, personalment, m’agrada molt més el Petit Príncep que Peter Pan, malgrat l’admiració que sento per totes dues obres literàries. Potser han canviat molt els temps en aquests darrers 10 anys però aquest cop la feina està resultant extremadament més feixuga i complexa.

Per començar vaig descartar els primers personatges que em van venir al cap perquè eren tots homes. Em semblava lògic que, si l’habitació en qüestió havia de ser el racó d’una nena, la paret havia d’estar decorada per un personatge femení. Després de pensar-hi uns minuts vaig canviar d’opinió. Ep! No serà masclista pensar que, perquè és una nena, ha de tenir un personatge femení a la paret? Per què no pot créixer admirant un vinil de Pinotxo, Robin Hood o Aladdin? Quin sentit té haver de posar un personatge femení per decorar l’habitació d’una nena? No és una manera d’encasellar-la? Bé, vaig optar per Pinotxo, que m’encanta, però quan ja havia fet la comanda a internet vaig adonar-me de l’error que estava cometent. Si li posava un personatge masculí a la paret, la meva filla, pobreta, pensaria que no hi ha dones valentes, fortes i empoderades. Acceptaria, sense adonar-se’n, que només es poden admirar homes com el maleït Pinotxo. La nena necessita créixer veient figures femenines en les quals emmirallar-se. Dit i fet, vaig cancel·lar la comanda i vaig començar a cercar personatges femenins.

Ep! No serà masclista pensar que, perquè és una nena, ha de tenir un personatge femení a la paret?

Després de recórrer tot l’univers Disney, vaig descartar les princeses (per ser estereotips anacrònics i mals models per les nenes), les reines dolentes (per ser un arquetip de dona malvada), l’Alícia del País de les Meravelles (per ser excessivament desconcertant) i l’Elsa de Frozen, perquè em cau malament. El món dels dibuixos clàssics no havia estat d’ajuda, així que vaig optar per dones d’altres àmbits. Dones que realment fossin un exemple modern i útil per la meva filla. Em va venir al cap una heroïna. Una dona que havia triomfat en un món majoritàriament masculí i que seria un símbol per a la meva filla: Marie Curie. El vinil no seria gaire bonic, és cert, però m’asseguraria que aporto a la meva filla el missatge correcte. Tot semblava encaixar fins que em va colpejar un nou dubte. Què li estic dient a la meva filla si el model que li penjo a l’habitació és una dona, heterosexual i blanca?

No hi ha sexualitats diferents, al món? Colors diferents? Ètnies diferents? En ple segle XXI, hem d’estar mostrant als nostres fills un sol patró? Com havia pogut ser tan insensible. Arribats a aquest punt només tenia una opció: el Geni d’Aladdin. Un personatge dubtós i confús en tots els aspectes (ètnia, sexualitat, codi moral…), però perfectament apropiat per una societat líquida on millor que res sigui cap cosa concreta. Malauradament, he decidit que és massa responsabilitat. Que no vull marcar a una futura dona amb premisses culturals de la meva generació. Així que li deixaré la paret blanca i quan ella sigui gran i una dona empoderada que triï lliurement el vinil que vol per a la seva habitació de bebè.

Publicat a El Món.cat

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram