Més enllà dels casos que puguem tenir al nostre entorn, comença a haver-hi xifres que alerten d’una greu crisi de salut mental entre el jovent. Els intents de suïcidi entre adolescents van augmentar un 27% en l’any de la pandèmia. Les consultes i ingressos per trastorns de la conducta alimentària han crescut en algunes zones del país més del 40%, i unitats com la de Sant Joan de Déu han experimentat increments de casos de fins al 60%. Aquests casos afecten gent cada cop més jove, i això ha provocat alguns problemes i disfuncions en un sistema que estava preparat per atendre gent a partir de 16 anys però no tant per als casos, cada cop més nombrosos, de 12 i 13 anys.

Aquesta tendència, ben real i evident, segurament té múltiples causes i no és fàcil atribuir-ho a un factor o un altre. Però sembla raonable pensar que la pandèmia, i sobretot les mesures de confinament, no hi han ajudat. De fet, probablement han contribuït a agreujar i precipitar casos que potser en un altre context no haurien arribat a situacions límit.

No s’han valorat prou els costos psicològics i socials de l’ensenyament a distància, que durant un any s’ha generalitzat de manera total o parcial en alguns cursos superiors de secundària, al batxillerat, als cicles formatius i a la universitat. L’aïllament i trencament dels vincles socials que suposa no poder acudir quotidianament als centres educatius i no relacionar-se amb normalitat amb el grup d’iguals i amb els professors i professores té costos importants a nivell d’aprenentatge, però també des del punt de vista psicosocial.

Cal recordar que parlem d’etapes clau per al desenvolupament de les persones. Tota l’adolescència i l’entrada a l’edat adulta. I l’aïllament és especialment greu en moments de transició entre cicles educatius o entre l’educació i el món laboral. Són situacions en les quals les relacions, els contactes informals i la interacció amb gent com tu són absolutament fonamentals.

A banda dels tancaments dels centres educatius, les polítiques de control de la pandèmia han tingut un impacte especialment acusat en el lleure de les persones joves. Caus i esplais han tingut una activitat molt limitada i irregular, l’esport escolar i juvenil ha patit també afectacions importants i, sobretot, el toc de queda ha limitat molt la vida social i les relacions del jovent.

S’ha privat el jovent d’alguns dels elements clau que constitueixen l’experiència de ser joves

I, sobretot, l’impacte econòmic de la crisi afecta el jovent de manera molt desproporcionada. Catalunya tenia, ja abans de la Covid, uns nivells molt elevats d’atur i precarietat laboral juvenil. I ara, amb l’economia aturada, la manca de perspectives encara és molt més greu.

Totes les mesures de control de la pandèmia, o si més no la majoria, probablement eren necessàries en un moment determinat. Però és impossible no tenir la sensació que no s’ha valorat prou els costos que tenien, especialment per al jovent.

El cas de la pandèmia exemplifica de manera molt clara que les decisions polítiques sovint han d’equilibrar interessos contraposats. I no és fàcil ni evident com fer-ho. Aquest any ha calgut lesionar interessos i drets de moltes persones per protegir la població del virus. Constantment els poders públics han anat buscant equilibris, com no podia ser d’una altra manera. Però cal tenir present que sovint en aquests equilibris els interessos i drets del jovent hi han tingut molt poc pes. Perquè no tenen una traducció immediata en el PIB, i perquè tenen molt poca veu política. Però amb dades tan dramàtiques com les que anem coneixent, potser és hora de canviar-ho.

Els joves són un col·lectiu que vota poc i que té poc accés i influència social i política. Per tant, és relativament fàcil oblidar-se’n. Durant molts mesos han estat pagant una part molt important del cost del control d’una pandèmia que, de fet, per a ells i elles representava un risc directe relativament baix. I, així i tot, han hagut de patir una certa criminalització pels seus comportaments.

A partir d’ara, tanmateix, caldria tenir molt més en compte aquesta dimensió en les decisions que s’hagin de prendre a partir del final de l’estat d’alarma. Mesures com el toc de queda no són gratuïtes i, per tant, és imprescindible minimitzar-les en durada i extensió. I assegurar-se que tenen un impacte significatiu abans de mantenir-les indefinidament. En molts sentits, amb les facultats tancades i els instituts semitancats, les perspectives laborals molt magres i les oportunitats d’oci absolutament limitades, fa un any que s’ha privat el jovent d’alguns dels elements clau que constitueixen l’experiència de ser joves.