Si revisem el passat de milers d’anys de la història, els pobles i nacions han dirimit els seus interessos a sang i fetge. Qui més qui menys, té les seves vergonyes en els fets dels avantpassats. Els catalans també les tenim, com ara les campanyes dels almogàvers per Grècia, de trist record encara avui, quan etziben una maledicció “Així t’arribi la venjança catalana” i pels albanesos, el terme “Katala” vol dir monstre. Negrers catalans que es feren rics amb el negoci de vendre milers d’africans als mercats de les Amèriques.

Els fets d’abans no es poden judicar amb l’ètica i les lleis actuals, és un error, però tampoc no ho podem justificar avui. Es tracta de la celebració del “Dia de la Raza” en temps de la dictadura franquista, reconvertida amb una pàtina democràtica i amb un sentit paternalista en el “Dia de la Hispanidad“ en què els estats d’Hispanoamèrica homenatgen a qui els va portar la civilització a cops d’espasa i sant cristo gros, que fou el reino de Castilla. Ara, aneu a qualsevol fill de la Madre Pàtria i digueu-li si volen tornar a ser colònia d’Espanya, la resposta ens la podem imaginar, oi? Ja no dic, si ho feu a Portugal, al Marroc, a Guinea, o al Sàhara, que foren províncies espanyoles. I pregunteu-ho a Gibraltar, on en podeu sortir escaldats. Avui, ja només s’atreveixen a dir-ne “Fiesta Nacional”, quan hi ha ajuntaments i associacions que es neguen a celebrar-ho, declarant-lo dia laborable. Millor serà deixar-ho córrer i no celebrar res, per no remoure més els sentiments d’indignació i de ràbia dels catalans, que continuem sent tractats com a una colònia.