Que ja no n’hi ha de renegats? O és que només n’hem desterrat el nom perquè queda lleig. Però què és el que queda lleig, el nom o el fet? Hi ha persones a qui els falta un peu, o que tenen un braç espatllat o algun grau d’escoliosi. Quant de temps fa que no sentiu la paraula “esguerrat”? Més o menys el mateix que no sentiu “renegat”, oi? Que no es digui “esguerrat” no vol dir que ara tothom tingui tots dos peus, li funcionin perfectament tots dos braços ni no hi hagi ningú que no tingui l’esquena ben dreta. Hem desterrat la paraula, però no el defecte.
Renegar vol dir no reconèixer més com a propi allò que ho era. Una religió, una ideologia, una identitat o la identificació amb un club de futbol. ¿No n’hi ha que ara bescanten la religió que professaven, o que ara diuen pestes de la ideologia que havien seguit a ulls clucs o del club que els havia tingut el cor robat? O que els fa vergonya la identitat que la família els ha llegat? Tanmateix, no en diem “renegats”. Diem que han canviat la ceguesa de la fe per la llum de la raó, que s’han desil·lusionat d’aquella ideologia o que han canviat de club perquè tenen dret a no haver de patir a cada partit. Hi tenen tot el dret, però això no vol dir que no hagin renegat (de la fe, de la ideologia o del club).
En el camp de la identitat, tothom té dret a sentir-se català com li sembli més adient, només faltaria. Ara bé, oi que de vegades certes actituds fan pensar en el fet, encara que no en diguem el nom? El posat burleta en parlar de Catalunya, de la sardana, dels castellers o del procés. La decisió de certs alcaldes de negar-se a cedir els locals municipals perquè el seu poble es pugui expressar en un referèndum; la defensa aferrissada de certs capitostos de partit -ben catalans- de l’Espanya mare de tots i devoradora també de tots o de la intocabilitat de la Constitució que saben que ens encotilla i ens sotmet. Tots aquells polítics que obertament juguen amb l’equip contrari -ells saben què li convé a la pobra Catalunya, és clar- o els que exigeixen respectar una legalitat que no ens respecta. El veí de sobre o de sota que sembla que li sàpiga greu haver nascut aquí fill de pares d’aquí i que té per provincià tot allò que soni a català, o aquell que s’ha de fer perdonar el privilegi injust d’haver nascut en aquest país -on lliguem els gossos amb llonganisses i no en donem ni una engruna als que s’hi vénen a arrecerar-; o l’altre, que al camp del Barça quan es crida “in-inde-independèncià!” casualment està mirant obsessionat el marcador de l’altra punta o absort contemplant atentíssimament la jugada excepcional que s’està produint damunt la gespa aquell precís moment. I tants altres casos que segur que coneixeu. Naturalment que tothom té dret a ser el que vulgui; renegat, també.
“Ai del que renega dels seus -diu l’adagi-. És amic de l’enemic”. I l’altre adagi, “de savis és rectificar”.
