Dialogar és parlar de tot, i quan dic tot, és tot. Quines condicions s’imposen? Si un diu diàleg i l’altre diu xantatge ja comencem malament. El diàleg ha de ser entre iguals, si es posen condicions inamovibles, no hi ha res a dir ni a fer. Diàleg sense tocar la legalitat de la Constitució no és diàleg, serà una altra cosa. Amb aquestes premisses, com es pot negociar al voltant d’una taula? Una de les parts estableix que no es pot saltar la llei, les vies legals i la Constitució. Es pot establir un diàleg amb algú com el senyor Mariano Rajoy que es va passejar per tot Espanya recollint firmes contra l’Estatut de Catalunya i que al davant del seu partit ha presentat multitud de recursos al Tribunal Constitucional en contra de lleis, disposicions i declaracions del Parlament de Catalunya?
No hi ha per part d’Espanya cap mena de moviment, proposta, invitació amb la qual iniciar uns mínims contactes. La senyora Sánchez Camacho exigeix al president Artur Mas diàleg sense condicions i dins de la llei. Algú ho entén? De veritat que volen dialogar o ho fan veure, perquè no sigui dit, de cara a la UE? On és la mà estesa oferint-se al diàleg? Qui posseeix el poder a Espanya és qui té la responsabilitat d’iniciar les accions necessàries. Enviar una invectiva al president Mas des del Senat declarant “la sobirania nacional no és negociable” és enfonsar els ponts d’una possible negociació. I amenaçar amb el puny tancat no portarà enlloc. Queden totes les portes tancades i les terceres vies arrencades de soca-rel. Ja ho deia Mohandas Gandhi: “Amb el puny tancat no es pot fer una encaixada de mans”. Els catalans ho tenim clar.
