Manuel Valls és l’Europa en ruïnes. Qui fa un any era primer ministre de França, avui no passa de ser un pobre home. La viva definició de la derrota europea, el soldat amortitzat que, ja vençut, és enviat des de les altures més opaques a una entrevista matinal de Susanna Griso perquè hi prediqui els manaments d’un imperi que abraça la decadència.
Les imatges de l’1-O “van commoure Europa”, però “no van haver-hi morts, no va ser una repressió d’un estat totalitari”, va dir Valls a Griso. Que no van matar-te la mare i que no en fessis un gra massa, histèric. Que estem sencers. Va afegir-hi un parell d’amenaces, l’ús reiterat de la paraula “fi”, l’abús de la paraula “impossible”, i va marxar cap a casa amb els deures fets, l’americana impol·luta i les galtes fortificades.
Valls és només una petita peça de l’Europa d’avui. El cambrer pusil·lànime del club d’estats que sempre ha sigut aquesta Unió Europea. Un club antigament prestigiós però amb un alcohol cada dia més barat, amb uns neons cada any més gastats penjant de les parets, amb uns goril·les cada vegada més tacats de sang a l’entrada. Goril·les que es protegeixen entre ells, tapant-se les vergonyes i fent front comú contra tots els drets, totes les llibertats que posin en dubte la vigència d’un imperi que avui, definitivament, només volen per a ells.
Europa ha tingut i té moltes virtuts i avantatges, però avui també representa i amplifica moltes de les xacres que ens estan foragitant de l’Estat espanyol. Cada vegada més. I com més parla, menys atractiva va fent-se, més lenta, llunyana, exclusiva. Poc pensada per a objectius globals i massa orientada a interessos concrets. Concrets i tèrbols. Pobra Europa, com més s’explica a través dels seus portaveus, més sincera es torna cap als seus ciutadans. I com menys actua davant els reptes que l’envolten, més s’explica.
I és que si una cosa està deixant clara aquest procés és que ningú és imprescindible. Normalment, per mèrits propis. No ho són els líders polítics, no ho són les patums econòmiques, no ho és cap de les promeses d’un país millor, ni tampoc cap dels puntals que fins ara ens explicaven el país. Molt probablement tampoc ho és el que avui simbolitza Europa. Ningú ni res és innegablement necessari. I justament això fa que el procés, aquesta immensa bogeria que estem protagonitzant, sigui cada dia més imprescindible.
