Els territoris polítics es constitueixen com a expressió i representació continuada dels individus, empreses, associacions, corporacions… que hi estan vinculats a través de determinats interessos i necessitats. I uns quants territoris poden projectar una representació conjunta, per exemple Escòcia, Anglaterra i altres: el Regne Unit. L’estat és la institucionalització d’aquella representació, i la seva sobirania la capacitat econòmica i educativa, d’integració social, mitjans de comunicació, llengua pròpia, exèrcit… assumint aquells interessos i necessitats en relació amb altres estats. La representació estatal conjunta no significa supeditació d’un territori.
En el cas català, Catalunya ha pogut mantenir fins ara una realitat i/o potencialitats econòmiques, culturals i lingüístiques d’acord amb la seva població –o el País Valencià o les Illes–, mentre que Espanya no presenta la suficiència. Hi ha importants components estructurals seculars d’inactivitat d’una banda, i de l’altra activitat impròpiament empresarial de base ideològica, amb prolongacions a l’altre territori. I l’Estat espanyol incorpora Espanya exigint a Catalunya una supeditació continuada en les idees i lingüística, i material en forma de drenatge de recursos, que correspon a la insuficiència.
Els catalans no hem de continuar reforçant un Estat que ens exclou, tal com fem quan ens situem darrere idees de negació que pretenen, doncs, que aquest Estat és l’únic horitzó, o seguint una doctrina espiritualista que li suposa, doncs, una normalitat material i necessitat. Només podem recolzar-nos en la realitat de les exigències de la nostra economia i societat, obtenint canvis en nom del dret i la llibertat, i incorporant els elements comuns de la situació de les diverses classes socials.
