Per Catalunya s’entén… o almenys això és el que manifestament creu el president del govern espanyol Mariano Rajoy. I ho repeteix tantes vegades com li convé, fins i tot, com ha fet aquests dies davant de la presidenta de Polònia. Polònia, un país, per cert, que si fem honor a la seva pròpia història, també tingué moments on la seva independència nacional era una quimera, segons els homòlegs catastrofistes de Rajoy de nacionalitat, en aquest cas, prussiana-alemanya o russa. La història presenta ben sovint sorprenents coincidències que poden deixar en evidència a aquells que la desconeixen o que volen interpretar-la segons el seu particular gust i patró.
Rajoy també ens fa recordar al sovint recordat i admirat Jacques Delors quan davant la imminència, ell potser en digué irrealitat, de la implosió iugoslava, s’atreví a afirmar, els polítics d’estats jacobins tenen aquests costums invertebrades, que un cop separades Croàcia i Eslovènia, que no albiressin, en cap cas, la seva futura adhesió a la Unió Europea. Avui, no cal insistir-hi, ambdós estats en formen part. També els senyors, més casposos val a dir, de l’extinta RDA, començant pel gerontòcrata Honecker, gosaren predir que la poc o gens democràtica Alemanya Oriental, i el seu mur de la vergonya, persistirien pels segles dels segles, en aquest cas no crec que ho acabessin amb un amén. Al bo i rus d’Andrei Amalrik el condemnaren en vida a una persecució típica dels més sublims règims totalitaris i a un maleït ostracisme, quan no es tractava de menysteniment en tota regla de la part de la intel·lectualitat dita progressista, per fer-nos amatents que la Unió Soviètica no aniria gaire més enllà de l’any 1985. També Hitler no podia perdre la guerra i, per a Marx, la revolució passaria primer en un país industrialitzat com Gran Bretanya, no pas a l’endarrerida i feudal Rússia; i tantes altres coses que palesen que el determinisme, com a creença, peca d’excés de voluntarisme i manca de prudència i coneixement.
Catalunya ha de ser el que els catalans vulguem i si la llista conjunta, ara ja més definida, assoleix la majoria que alguns, esperem que molts, anhelem el procés no pot tenir aturador. Deia un polonès, que m’agrada recordar, que la força de la raó ha de sempre imposar-se a la raó de la força. AdamMickiewicz, progenitor de la frase, no veié la independència del seu país, malgrat que potser la intuí, però certament ens mostra el camí a seguir. La raó, això és la democràcia i la pau, com a valors indefugibles en el nostre caminar vers la nostra independència nacional. Si a això hi afegim la unitat i coherència d’actuació dels catalans, llavors el camí ja serà fet.
El darrer pas, potser el més evident, però també el que presenta majors dificultats. Internes, dubtes i pors davant el nou escenari, i externes pel que fa a pressions davant del reconeixement del nou estat. El que ens cal, si som majoria, és no mirar enrere, com fa Lot a la Bíblia –no la seva esposa– i recordar dos savis adagis llatins: fortuna audaces iubat idividere et impera. El primer ens l’hem d’aplicar; i el segon evitar-lo. No li donem la raó a Rajoy. No ens ho mereixem encara que, de vegades, les coses es podrien fer més senzilles i millor.
