Imagineu què hauria passat si Quim Torra o Gabriel Rufián haguessin publicat una piulada on s’hi llegís “Els unionistes no tindran ni aigua amb un govern independentista!”. Aneu-ho imaginant. Portades escandaloses a tots els diaris durant dies i dies. Qüestió nacional. Ana Rosa, Griso i Ferreras sense donar l’abast. Declaracions diàries de l’unionisme exigint la dimissió del protagonista. Anuncis de mesures contundents contra l’independentisme, apel·lant a la necessitat de domesticar-lo. Rodes de premsa a Europa per denunciar odi, etnicisme i tot el que fes falta. Un nou 155 i més repressió per controlar aquesta colla de supremacistes hitlerians.
Aquest, a grans trets, és l’escenari que tindríem avui. Però aquest escenari no arribarà a existir mai, perquè qui va escriure aquesta piulada no va ser cap líder independentista, sinó el compte de Ciudadanos. Deia així: “¡Los separatistas no tendrán ni agua con un Gobierno de Albert Rivera! El próximo 28A tendremos la gran oportunidad de enviar al Sanchismo a la oposición para sacar las zarpas de Torra, Rufián y Puigdemont de nuestro país”. D’aquest vòmit real i infame -i sense conseqüències, evidentment- en trec tres conclusions ràpides.
La primera, que el silenci que l’ha envoltat és el silenci de la impunitat. De qui és conscient que pot dir el que vulgui perquè sap que és el fort, qui té el poder, la violència, les institucions, la justícia, les influències i la capacitat de destruir impunement. I tot el seu entorn estatal -fins i tot el més antagònic- també ho sap, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra més pura; tots ells avalen aquest llenguatge amb el seu silenci perquè, inconscientment, els és propi, vàlid, legítim. I aquest mutisme mediàtic és tant o més inquietant que la mateixa expressió.
Ens amenacen amb una frase que busca novament la deshumanització del col·lectiu i no som capaços ni d’aixecar el dit
La segona té a veure amb un altre silenci majoritari: el nostre. Fins a quin punt les nostres ments s’han acostumat a ser esventrades que ja ni ens pertorba una declaració com aquesta. Quina pell tan dura tenim, i quin sentit de l’honor tan minat com a país. Ens amenacen amb una frase que busca novament la deshumanització del col·lectiu i no som capaços ni d’aixecar el dit i protestar. Perquè ja ho tenim assumit, ens és intrínsec, es veu que hem nascut perquè ens recordin cada dia que en algun moment acabaran definitivament amb nosaltres.
I, finalment, l’última conclusió té a veure amb el contingut mateix de la piulada. ‘Ni agua’. Aquest ‘ni agua’ és molt significatiu, perquè fa un tuf a literalitat que espanta. Pot semblar una simple expressió, però és també una declaració d’intencions. Si no tinguessin ulls a sobre -força estràbics, per cert- estarien temptats d’aplicar-lo bastant al detall. Ni aigua. Ni el més petit dels gestos contra aquest enemic que se’ns resisteix incomprensiblement i a qui ja no sabem com condemnar.
No tinc clar quina de les tres conclusions em preocupa més. Però tampoc tinc clar quina de les tres conclusions preocupa menys als ciutadans d’aquest Estat que de mica en mica va esmicolant-s’ho tot.
