La setmana passada sortia als mitjans que 35.000 dones més grans de 75 anys extremenyes rebran una ajuda de 300 euros perquè “van viure la guerra i la post-guerra i van fer possible la democràcia”. Això vol dir almenys un parell de coses. La primera, que totes van fer possible la democràcia. Tant si eren franquistes com si van patir la repressió. La segona és que el Govern extremeny té molts diners per gastar.
Els extremenys poden dedicar sis vegades més recursos en promoció hotelera per plaça i nit que els balears. Els alumnes reben el triple de beques que els illencs i tenen quatre vegades més ordinadors per aula. De funcionaris per habitant en tenen el doble: un 26% dels treballadors ho són, mentre que a Balears són només el 13%. De fet el seu pressupost és 1.000 euros per persona superior al de les Illes Balears. Per si fos poc, les inversions de l’Estat durant el 2014 són de 316 euros per habitat mentre a les Balears són de 66 euros per cada ciutadà. Pel que fa als impostos que paguen de mitjana la xifra és de 4.012 euros per habitant mentre que a Balears en paguem 7.319. D’on surten tots aquests diners? Cada dia el senyor Monago diu que la seva comunitat no té deute…
La meva padrina no cobrarà aquests 300 euros. La meva padrina va viure guerra i post-guerra. Però no les cobrarà. Ni la meva ni les padrines extremenyes que van haver d’emigrar i viuen a Mallorca i ja són tan mallorquines com la meva padrina. M’explicava l’oncle de la meva mare que un dia van fer un registre al cafè del meu repadrí i al rebost hi van trobar banderes roges. Va resultar que eren del córner del camp de futbol. Van passar un mal tràngol, segur. I torno a pensar que la meva padrina no les cobrarà. Si demanem Monago d’on treu els recursos per pagar tot el que paguen a Extremadura, potser ens diu que del camp de futbol. Ara bé: jo sé que són del rebost de la padrina.
