A França, un cop a la vida pots demanar un crèdit personal amb l’aval de l’estat –sempre que no tinguis antecedents delictius o similars– de 60.000 euros per obrir un negoci. A tornar, és clar. També pots crear un grup de persones que posen diners de manera regular en un pot i que per rigorós torn agafen la totalitat del que es posa aquell mes, sense interessos. Això darrer a Espanya no és legal, perquè l’estat no ha trobat forma d’arreplegar pasta per engruixir la quantitat que malversa any rere any.
Internet ens fa lliures quan s’utilitza bé. I el micromecenatge dels Verkami i companyia obrien una porta a les iniciatives que mai serien finançades per la banca espanyola. Senzillament perquè els bancs d’aquí estan programats per deixar-te un paraigua quan fa sol i treure-te’l quan plou. I ara, aquesta colla de polítics intervencionistes, totalitaris i de ferum feixista en el vessant ideològic i pel que es veu també en l’àmbit econòmic, estan disposats a capar la possibilitat de trobar pasta per projectes mitjançant petites donacions.
Bàsicament el seu pla és limitar la quantitat a demanar a 1.000.000 d’euros i a prohibir invertir més de 3.000 en un mateix projecte i 6.000 en la suma total de projectes finançats per una persona l’any. D’aquesta manera eviten que es puguin finançar coses grosses fora del sistema d’aprovació que ells mateixos controlen, per exemple una macroconsulta democràtica que requerís 2 milions d’euros o una pel·lícula sobre els GAL, per dir dues coses a l’atzar. I això és greu. Què s’han pensat?
per Carles Savalls
