Víctor Porres

Actualment, tenim els recursos i la predisposició a viatjar per tot el món –fins i tot alguns privilegiats ho fan a l’espai–, però cada cop més ens movem menys de casa. I no és per la pandèmia. Abans del confinament, ja estàvem vivint aquesta tendència a convertir l’entorn domèstic en l’oficina, el restaurant, la sala de cinema, el gimnàs, el saló de jocs i, fins i tot, el lloc per lligar a través de les plataformes de cites.

Ens ho porten tot a casa, des d’una hamburguesa fins a la tinta de la impressora. Els carrers s’estan omplint de furgonetes de missatgeria aparcades en doble fila que sovint només transporten petits paquets de productes procedents de l’Àsia que no fa gaire anàvem a comprar a la ferreteria de la cantonada.

Tenint en compte aquests nous hàbits de consum, encara rai que seguim anant al teatre o a veure concerts. És la màgia del directe, suposo. Per molta mega-altíssima definició que tingui el nostre aparell de TV i l’excel·lent qualitat en què s’emetin els concerts o espectacles en streaming, òbviament no es gaudeixen amb la mateixa intensitat que en viu, on la pantalla deixa lloc a l’escalfor del públic, la vibració del so i els refredats pels canvis bruscos de temperatura.

Llavors, posats a moure el cul, per què som capaços de desplaçar-nos d’una punta a l’altra de Barcelona per treballar o fer gestions, però, en canvi, rarament traspassem les fronteres de la ciutat per veure una obra de teatre a l’Hospitalet, Badalona o Cornellà? La distància o el temps no és motiu suficient, perquè, segons on vius, et costa menys anar a un teatre d’aquestes ciutats metropolitanes que fer-ho a un barri allunyat de casa.

Per què rarament traspassem les fronteres de la ciutat per veure una obra de teatre a l’Hospitalet, Badalona o Cornellà?

El problema és que ni tan sols ens plantegem que fora de Barcelona pugui haver-hi una oferta tan diversa i de qualitat com la de la capital catalana. I és lògic, perquè a Barcelona és on hi ha més públic, més teatres i on es representen els grans espectacles fent temporada. Però què passa realment a fora de la ciutat? No ho sabem per què, possiblement, no ens ho hem preguntat i també per què ningú ens ho ha fet evident. Ni a les cartelleres dels principals diaris del país ni als portals especialitzats en les arts escèniques hi trobem el concepte d’agenda teatral metropolitana. De fet, la majoria parlen específicament de Barcelona i, amb sort, alguns hi inclouen també l’oferta d’altres ciutats grans catalanes.

Es troba a faltar una cartellera més ampla de mires que fomenti el trànsit de públic no només cap a Barcelona, sinó també de Barcelona cap a les ciutats properes. Quan ha acabat temporada un espectacle que no et volies perdre, podries optar a la “repesca” i anar a veure l’obra a una altra ciutat veïna. De fet, molts ja ho fan, però són els més motivats, perquè seguir la pista de les funcions d’un espectacle als teatres de l’àrea metropolitana no és gens fàcil, a no ser que siguis el president del club de fans de la companyia o treballis per a la SGAE.

I el que encara menys gent sap és que les sales de fora de Barcelona no només programen espectacles que ja han passat pels grans teatres de la ciutat, sinó que, en algunes ocasions, són aquests espais “Off-BCN” els que prenen la iniciativa i presenten en primícia obres que després es podran veure a Barcelona. Aquest és el cas d’El gran comediant de Joel Joan, que després d’estrenar-se al festival Temporada Alta i abans de fer temporada al Teatre Goya, es representarà a Badalona i a l’Hospitalet de Llobregat. També Una noche sin luna, de Juan Diego Botto –sense data encara per a Barcelona–, es podrà veure al desembre al Teatre Zorrilla de Badalona i a l’Artesà del Prat de Llobregat, i al gener a l’Atrium de Viladecans. O The Opera Locos de la companyia Illana, que ja ha passat per Badalona gairebé un any abans que entri a la cartellera del Teatre Poliorama.

Sigui perquè els programadors de fora de Barcelona s’espavilen per ser els primers, perquè les companyies volen testar el públic dels voltants abans d’entrar a la gran ciutat o bé perquè l’estrena o preestrena forma part de l’acord de residències artístiques en teatres municipals, el fet és que, si estàs a l’aguait, pots convertir-te en el rei de l’spoiler teatral veient abans que cap barceloní obres d’artistes com José Sacristán o Concha Velasco, per posar dos exemples recents.

En l’àmbit de la dansa, una de les arts escèniques més complicades de programar per l’habitual baixa resposta del públic, algunes sales com el Teatre-Auditori de Sant Cugat han aconseguit incloure estrenes dins de les seves programacions que han atret espectadors de tot el país amb el reclam de prestigioses companyies nacionals i internacionals com el Béjart Ballet Lausanne, el Malandain Ballet Biarritz, la Compañía Nacional de Danza, la Compañía María Pagés o el Ballet Nacional de España.

Ni a les cartelleres dels principals diaris del país ni als portals especialitzats hi trobem el concepte d’agenda teatral metropolitana

Precisament, en aquesta mateixa disciplina tenim una flor que esperem que faci estiu: Dansa Quinzena Metropolitana, una iniciativa impulsada per l’ICUB i que té com a objectiu descobrir nous espais, espectacles i altres activitats que ajudin a relligar el teixit creatiu dins de l’àmbit metropolità, amb propostes a Badalona, Barcelona, Cornellà, el Prat, Esplugues, l’Hospitalet, Sant Cugat, Santa Coloma, Terrassa i Viladecans.

I és que la unió fa la força i disminueix el risc en el sempre aventurat món de l’espectacle. Una prova va ser “Els Teatres Amics”, una associació que agrupava el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el Teatre Auditori de Granollers, el Teatre Kursaal de Manresa, l’Atrium de Viladecans i l’Atlàntida de Vic amb l’objectiu de posar en valor les programacions dels teatres municipals i la importància de la cultura al territori. Des del 2013 fins al 2018, van impulsar diverses iniciatives, com la producció de l’obra Vilafranca, un dinar de Festa Major, de Jordi Casanovas (premi Butaca 2016), que es va presentar als teatres associats i, posteriorment, en altres sales del país i de les Illes Balears, i també al Teatre Lliure.

Més recentment, l’Atrium de Viladecans i el Teatre Zorrilla de Badalona, juntament amb el Teatre Jardí de Figueres i el Teatre Monumental de Mataró, han sumat esforços per reduir despeses programant de manera coordinada l’aclamada Jauría de Jordi Casanovas (premis Max 2020 al Millor Espectacle Teatral i a la Millor Adaptació Teatral), una obra que, inexplicablement, no s’ha representat a Barcelona ni probablement ho acabarà fent.

Cal deixar de mirar-nos el melic per sumar sinergies i trencar amb estigmes com el de les companyies que creuen que, si no estrenen a Barcelona, no existeixen, o els promotors que asseguren que sense ajuts públics no es pot fer gira a fora de la ciutat. Tenim grans creadors, boníssimes propostes teatrals i espais magnífics, i hi ha públic per a tot, però l’hem d’incentivar a anar al teatre, sigui al seu propi municipi o bé al del costat, i en això cal que remem tots plegats: promotors, sales, administració, mitjans de comunicació, artistes i espectadors.

De moment, podríem començar ensinistrant la Siri, l’Alexa, la Cortana i el Google Now perquè, a més d’encendre’ns la cafetera i localitzar-nos el millor sushi de la zona, ens mostrin també en temps real l’agenda d’espectacles dels teatres de l’àrea metropolitana. I ens recomanin on anar a sopar després de la funció, per descomptat.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram