Javier Mariscal, ha comparat en una entrevista a El País la Diada amb el règim nazi. Interrogat sobre què va fer el passat 11 de setembre, Mariscal respon: “El dia aquest de les banderes que semblava l’època de Hitler? Doncs ni idea, no sé ni on era. Quan veig més de deu banderes juntes ja em surten grans. M’és igual si són del Barça, de l’Espanyol, del Real Madrid o d’on siguin”.

Curiosament, tal com explicava el mateix diari l’any 2009, el pare de Javier Mariscal, Enrique Errando Vilar, tenia el carnet número 13 de la Falange i els seus serveis militars a la División Azul li van valer la condecoració nazi de la Creu de Ferro.

Sobre el nacionalisme valencià, Mariscal afirma “consisteix en menjar-se una paella amb els amics sota una pineda davant el mar” ja que “no existeix aquesta percepció de defensar una llengua, una bandera, una escola i un territori. No, per bé i per mal. Tots els extrems mai funcionen”, opina.

El polifacètic dissenyador va ser el creador de Cobi, la mascota olímpica de Barcelona 92. Un disseny que tot i la polèmica amb la qual va ser rebut degut al seu estil trencador, finalment va esdevenir un emblema “fonamental” d’aquells Jocs Olímpics. Potser el senyor Mariscal sent enyor d’aquella època en la qual va dissenyar un engendre com el Cobi (a saber en quines condicions ho va fer), lleig com un pecat i poc atlètic ni operatiu (de fet podria ser ben bé una rata i no pas un gos), que li van pagar a preu d’or, i de la qual fama encara en viu avui.

Per molt que insisteixí que ell “ja era conegut abans del 92”, la realitat és que ni a València, ni a Barcelona ni a cap altre indret del món, nigú no el va considerar mai per res rellevant abans del Cobi. I a partir del 92, fama i pasta; ves per on. Beautifoul people socialista, espanyolista i tota una serie d’istes que m’evitaré citar. Vergon­yants i dilapidants, aleshores i encara ara en alguns sectors.

Mariscal enyora la nomenklatura, i tremola amb l’adveniment de la independència de Catalunya: sap que és la mort de Palo Alto, amb tota seguretat, i demana ajut a la metropoli. Així, directament, o directa. Com fan els Ciudadanos o altres elements de la nostàlgia colonitzadora. Pobre home, que ha d’anar a cercar les mancances familiars i personals per convertir en insults, en una cosa tan monstruosa com el nazisme hitleria. Pobre home!

Per Antoni Mañé