Reconec que no m’agraden gaire les mitges tintes i que combrego amb Escribà de Balaguer quan deia allò del “corazones partidos yo no los quiero“. Però a banda, i esforçant-me més del que la pròpia raó aconsella, no puc entendre ni Lliures ni “comuns”. Veig moltes similituds, embriagadora autocomplaença, molt de socialisme caviar per una banda i liberalisme secció “qué hay de lo mío“, de l’altra. Ortodòxia estil capità Aranya. O les bones maneres del marquès de Villena “que nunca hizo nada malo, pero tampoco nada bueno“.

Ja sé que no sóc excomunista -sector Trosku- i extantes coses menys perico, aquí lleialtat immaculada, com l’amic Fernández Teixidó, ni sóc ni he cregut mai en aquella “cosa” que tot ho havia de transformar que tant en parlava el no conegut Xavi Domènech, en Subirats i companyia vint anys enrere allà per l’Autònoma. El que sí que sóc és una persona que quan hi ha un combat, polític en el cas català que ens ocupa, no s’amaga i, posicionant-me, accepto esportivament el veredicte o resultat que m’ofereix la vida: victòria o derrota. El que no faig mai és quedar-me amb la carronya llefiscosa i pudent com alguns semblen aspirar.

La posició de l’unionisme, tot i servint-se ben sovint de demagògia i falsedats, és ben legitima: són espanyols i volen seguir essent espanyols. La posició independentista, la meva, crec que també. El que no és mai legítim és el victimisme, la traïdoria i jugar amb les cartes marcades fent bona l’anomenada profecia autocomplerta. Allò del “ja us ho dèiem que no us en sortireu”. Per què llavors la pregunta ha de ser: I si ens en sortim, què fareu, admetre el vostre error i marxar? Portem una mica de carretera amics com per deixar-nos entabanar d’aquesta manera.

No és una casualitat que la societat catalana hagi penalitzat totes aquelles formacions polítiques que han jugat a les mitges tintes apostant per una tercera via que avui ningú la vol. Els indepes perquè estan tips de formar part Espanya i els unionistes perquè ja fa temps que s’han tret la careta d’autonomistes. Juguem al blanc o al negre i el gris no hi té lloc en aquesta partida. Al gris, dit sia de passada per no ser acusat de dogmàtic, l’hem jugat i patit durant quaranta anys de democràcia i autonomia de fireta de Sant Joan o com aquell que va a la recerca de l’ínsula Barataria.

El problema és que uns es venen per quatre duros, altres per un expedient, i d’altres, aspirant a ambdues coses, venen les seves idees polítiques. Jo afortunadament crec amb Déu, l’Església, la família i Catalunya. I a Déu i al meu país moltes gràcies.

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram