Servidor de tots vostès s’ho va passar d’allò més bé fa uns quants dies. Vet aquí que vaig tenir el privilegi d’assistir a l’acte del Col·lectiu Wilson a l’Hotel Majestic.

Per als no iniciats, el Col·lectiu Wilson és un grup de sis acadèmics catalans, experts en economia i en ciència política i que ocupen posicions de privilegi en destacades institucions docents d’Europa i els Estats Units. La meitat són doctorats per Harvard i l’altra meitat pel MIT (Massachussetts Institute of Technology). I, més enllà de les seves destacadíssimes credencials intel·lectuals, comparteixen una comuna devoció per la causa de la independència de Catalunya, de la qual n’han assumit la defensa en els fòrums en els quals hi tenen presència i són escoltats. Que ja els hi dic jo que són molts.

Comprendran vostès que la perspectiva de passar una bona estona escoltant arguments basats en la ciència i no en la retòrica, en el raonament i no en la desqualificació, era massa atractiva com per a perdre-se-la. Així que vaig fer cap a l’hotel i en vaig sortir plenament confortat per dues raons.

La primera, que les meves conviccions havien rebut una injecció de pa amb tomàquet, com es diu vulgarment. La brillant exposició del col·lectiu va servir per a dissipar les boires del pessimisme, per a refermar punts de vista i per a recollir bagatge argumental.

I la segona, que tenint del nostre costat persones d’aquest calibre intel·lectual això ens ha d’anar necessàriament bé.

I m’estalvio les comparacions, perquè encara hi hauria algú que sortiria malparat, com no pot ser d’altra manera, tenint en compte que entre aquell grup de sis persones n’hi ha alguna que previsiblement rebrà el Nobel d’Economia en els propers anys.

Podria estendre’m llargament per a comentar tot el que es va dir i que es mereix ser destacat, però em sembla que aquest no és el lloc més adequat per a fer-ho, així que em limitaré a deixar constància d’una reflexió que va fer en Carles Boix, catedràtic a Princeton.

Venia a dir, el doctor Boix, que l’estat espanyol pot estar atrapat en el seu propi parany retòric sense saber-ho. Quan des dels mitjans carpetovetònics es diu insistentment que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea no s’especifica de quina manera s’ha de produir aquesta sortida. Potser per desconeixement, però també potser perquè n’hi ha que són conscients que el govern espanyol es trobaria en un atzucac.

Efectivament; si el Reino de España no reconeix oficialment la República de Catalunya no es podria expulsar el nou estat de la Unió. Perquè mai no s’ha donat el cas que, per iniciativa d’un estat membre, es fes fora de la Unió Europea una part d’aquest mateix estat membre. Que, d’altra banda, seria delirant.

El doctor Boix, amb senzillesa i sense escarafalls retòrics, va posar al descobert la inconsistència intel·lectual de bona part dels detractors de la independència de Catalunya.

Ell juntament amb els seus companys ja van fent la seva part. Ara només cal que nosaltres fem la nostra.