L’altre dia l’amic amb qui comparteixo reflexions, em deia si les plataformes dels afectats per les hipoteques (PAH) ens presentaríem al domicili d’Urdangarin, acusat de possible corrupció, per evitar que fos llançat al carrer ja que, com sabem, el jutge li ha embargat el palauet que té al privilegiat barri residencial barceloní de Pedralbes.
També em crida l’atenció quan llegeixo als mitjans de comunicació que el jutjat ha demanat l’execució d’una família quan aquesta no pot pagar el lloguer o el préstec hipotecari de la seva residència habitual.
Un altre amic, el meu vell diccionari, em diu que llançament és l’acció de llançar i busco el significat de llançar i trobo, entre altres, aquesta explicació: deixar anar amb fort impuls de manera que recorri una distància en l’aire.
Busco també el significat de la paraula execució i em diu que consisteix a cremar l’efígie del condemnat o penjar-lo d’un pal.
Això em tranquil·litza. Crec que Urdangarin ni serà llançat pels aires ni penjat d’un pal. Som al segle XXI i, afortunadament, aquestes pràctiques estan abolides a la nostra civilitzada i moderna societat.
Però hi ha una cosa que no entenc. Per què els mitjans continuen informant que una família ha sigut executada o llançada de l’habitatge?
Quan comprovo la situació econòmica d’aquesta família, la cosa ja comença ha estar més clara. Generalment es tracta de persones en atur, sense cap ingrés familiar, amb fills petits que no tenen què menjar…
El que se’n diu vulnerables i exclosos socialment.
Són persones a les quals han matat el present i el futur, que la seva existència representa una càrrega social per a tots nosaltres, que no hi ha raons que justifiquin per què no s’ha d’aplicar el llançament o l’execució.En definitiva són pàries que no tenen dret a gaudir¡ dels nostres privilegis ni de les nostres comoditats.
Evidentment Urdangarin no serà executat ni llançat. Ell sí que pertany a aquesta casta de privilegiats que viuen en la societat del benestar. Això sí, gràcies a l’explotació de milers de persones que viuen en la més absoluta pobresa, hi ha més de 1.300 milions de persones que viuen amb menys d’1 euro, ja que només el 14 per cent del consum mundial actual correspon al 80 per cent de la població del món, mentre que l’altre 20 per cent gaudeix del 86 per cent del consum.
A més, a l’Estat espanyol les famílies amb grans fortunes només tributen l’u per cent de la seva riquesa (els assalariats hi contribuïm amb una mitjana del 30%) i, el meu amic em diu que, encara que sigui difícil d’explicar l’origen de la riquesa d’Urgandarin, segur que ell es troba entre aquestes famílies privilegiades.
Però no podem oblidar el que diuen els que tenen diners: els diners no incrementen la nostra felicitat.
Per tant, podem afirmar que els pobres són més feliços encara que siguin llançat o executats. I, per la seva bansa, aquells que són els rics i els poderosos, amb sous obscens i escandaloses i immorals fortunes, no gaudiran de la felicitat. Per no dir que tmabé ho tenen complicat per entrar al gran paradís.
Per Pedro Jesús Fernández / Lector
