Una de les expressions que més turmenten els puristes de la cultura és blockbuster, paraula que en anglès defineix un èxit de taquilla. Valgui dir que un dels problemes d’utilitzar anglicismes és la renúncia implícita a tenir en compte el seu context, i és just en aquest sentit que blockbuster és una expressió ambigua que cal fer servir amb molta precisió.
Una cosa és produir un contingut fent servir tots els ingredients necessaris perquè esdevingui un èxit comercial, fins i tot renunciant als que li aporten una mínima singularitat artística, i l’altra que un contingut elaborat des del rigor i l’autoria artística esdevingui un èxit de taquilla. I si la frontera entre les dues coses és complexa, més ho és encara quan el contingut en qüestió es reprodueix o s’exhibeix reiteradament.
Darrerament a Barcelona s’ha parlat molt de si convenia o no acollir exposicions pensades per atraure molta gent. Es tracta d’exposicions sobre continguts d’interès universal elaborades i programades de manera ordenada per circuits internacionals que no amaguen la seva voluntat d’aconseguir rendibilitat econòmica i que sovint provenen de col·leccions públiques. Ara, per exemple, a Barcelona en podem veure una al Museu Marítim amb l’obra d’Escher.
Escher és un clàssic del disseny i del gravat, conegut especialment per la seva manera de representar espais impossibles i paradoxes visuals. La seva obra ha influït molts artistes i ha estat utilitzada com un material de referència en el món del videojoc, en la música pop o al cinema.
És evident que hi ha una maquinària industrial que es dedica a construir productes massius
Debatre l’exhibició de l’obra d’Escher des del punt de vista artístic té poc sentit. Podríem, potser, discutir sobre la conveniència de deixar del tot clara la seva producció privada (que ho és), explicar que no rep subvencions públiques (com és el cas) i que l’objectiu de la seva programació és divulgatiu i no pas analític o especulatiu (tal com succeeix). La pregunta que s’escau és, doncs, quina és la raó per la qual s’hauria de negar als barcelonins la possibilitat de gaudir d’aquesta exposició. Jo no la sé trobar. I malgrat tot hi ha qui se la fa o qui la posa sobre la taula amb una indissimulada seguretat cultural.
De vegades l’èxit esdevé una gran paradoxa cultural. Recordo haver vist alguna actuació de Rosalia als seus inicis, quan et recomanaven seguir-la pel seu talent i la seva extrema originalitat. Era fàcil veure-hi quelcom d’especial. Pocs anys després, Rosalia ha esdevingut una icona global. Algun crític destre o maldestre (no ho sé) podria dir que l’evolució de la cantant només ha estat possible si ha venut la seva ànima al diable i s’ha convertit en una joguina de l’establishment fonogràfic (és a dir, en una productora de blockbusters). Jo, en canvi, tinc la impressió que Rosalia és molt propietària dels seus interessos, molt autora de les seves cançons i molt conscient del món que ha decidit viure. I omple estadis, amb entrades cares, per a tota mena de públics.
Escher i Rosalia, quan venen a Barcelona (l’un empaquetat per un productor d’exposicions i l’altra per un mànager musical), utilitzen espais públics (que paguen), ocupen espai mediàtic i completen l’oferta pública (que és dissortadament limitada i afortunadament selectiva). I els dos productes estan pensats per guanyar diners. L’èxit artístic és, certament, quelcom difícil d’avaluar.
Una gran pinacoteca, i poso com a exemple el Louvre, el Prado, l’Hermitage o el MoMa, és un contenidor de blockbusters si acceptem que l’expressió defineix col·leccions d’obres que formen part d’un imaginari universal que anem a veure amb l’automatisme febril propi del “turisme de l’art”. Parlo de Leonardo, de la Venus de Milo, de Monet o de Matisse. No hi ha altra cosa que quadres penjats, potser, si s’escau, en aquell ordre acadèmic que defineix els més que discutibles “ismes” sobre els quals s’ha escrit la història de l’art.
L’art i la cultura genuïna no estan renyits necessàriament amb l’èxit i l’interès popular
Veure la Gioconda, malgrat que sigui una experiència terrible entre centenars de hooligans reproduint el moment en una selfie de dubtosa estètica, segueix sent un acte d’autenticitat cultural poc comparable al plaer de conviure amb un pòster. Com s’explica, si no, la diferència subtil entre escoltar el discurs abrandat d’un filòsof o llegir el seu darrer llibre, participar d’un concert en directe o anar al teatre?
És cert que una part de la cultura es dedica a interpretar-se a si mateixa. I té molt valor. Tots els museus i els centres d’art produeixen exposicions temporals on curadors, pensadors, intel·lectuals o experts interpreten l’obra d’altres per analitzar-ne intencions o conclusions. També, si aconsegueixen trencar els límits de la sempre complicada comunicació popular, poden esdevenir èxits de públic i circulen per diverses ciutats com a fenòmens blockbuster. És difícil jutjar el recorregut de les moltes Rosalias que circulen pel món de l’art i la cultura.
És evident que hi ha una maquinària industrial que es dedica a construir productes massius. Farà bé de saber-ho qui té la responsabilitat de programar continguts amb diners públics per evitar confusions innecessàries. Però també ho és saber que l’art i la cultura genuïna no estan renyits necessàriament amb l’èxit i l’interès popular. Qui ho pensi ens condemna a l’eterna dictadura de les elits culturals i el que és pitjor: nega la raó de ser a qualsevol mena de política cultural.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
