De vegades es fan preguntes dures, sense resposta clara. Potser no sóc el més adient per parlar-ne, però em qüestiono què faria si fos una víctima d’un grup terrorista. Si jo hagués patit ferides o algú conegut per mi hagués mort, podria arribar a perdonar-ho?

Com a humà, com a ésser humà amb totes les seves febleses i nervis segurament no, segurament dins meu hi hauria primer un odi irracional i després un odi seré. Segurament no en voldria saber res, del perdó dels botxins, i el simple fet d’haver patit tant em tornaria sord als arguments d’aquella persona. Però, si tot i així el meu cor em diu que no puc perdonar, sí que puc escoltar, o vulgui o no sabré que ells parlen. El simple fet que el grup terrorista d’ETA abandoni les armes, que es vulgui asseure en una taula de negociacions, que vulgui en certa manera demanar perdó pel que ha fet, això és una victòria per la pau.

No és la victòria d’uns contra els altres, sinó la victòria dels qui volen parlar i arribar als acords que millor convinguin a un poble. Una victòria pels arguments de l’alliberament d’un país sense que calgui que persones alienes morin. Una victòria de la paraula contra l’arma. Un argument més a favor pels que volen la independència d’Euskal Herria.

Fins no fa gaires anys, el nacionalisme i independentisme català se sentia emmirallat amb Euskadi i la seva força amb el respecte que infonia només de paraula amb els governs espanyols, però ara passa a l’inrevés, perquè l’independentisme català s’ha fet multitudinari gràcies al fet que és un moviment de masses pacífic i assenyat, i els governs espanyols tracten el problema català amb un altre prisma.

El poble basc mereix seguir en la seva lluita, però pacíficament. Només amb la força de la paraula s’assoleixen de debò els objectius, siguin quins siguin. La lluita és la lluita, i es pot lluitar de diverses maneres. Un món més just, amb un repartiment de la riquesa més igual, en contra d’un imperialisme i globalisme extrem o una societat més humana. Lluitar ho fem cada dia, per exemple des d’arreglar el món fent un cafè fins anant a manifestacions i passant per plantar-li cara a l’amo per una resolució injusta. El simple fet que algú, amb delictes terroristes, demani perdó profundament és una victòria per tots dos, per la víctima i pel mateix botxí, perquè és un viatge a les essències més humanes que tenim. Parlant la gent s’entén, i és que la màxima victòria és que no hi hagi més morts. Gandhi va aconseguir la independència de l’Índia sense entrar en guerra.

Per Marc Domènech