S’atribueix al rei francès Lluís XIV, anomenat “Rei Sol”, la frase “L’État c’est moi”, com a assumpció del poder absolut davant de la noblesa, l’església i la incipient burgesia. A Espanya tenim la constatació de l’endogàmia que impera en els membres del nou govern, geogràficament de Madrid o fets i promocionats com a funcionaris a la capital de l’Estat, que s’han apropiat del poder, que s’atribueixen les prerrogatives i mouen els fils dels interessos polítics i econòmics.

Els ministres de l’actual govern en són uns exemples clars, ajudats pels tribunals que els admeten extralimitacions sense parar. Les compareixences de Soraya Sáenz de Santamaria a la roda de premsa dels divendres, amb el seu posat prepotent i desimbolt, menystenint els que té en el seu punt de mira com a enemics, recorrent als tribunals submisos sempre que li convé.

Els casos de corrupció i mala administració com ara Gürtel i les targetes Black són el paradigma de la connivència entre els personatges de l’esperpent que passen per normal l’amiguisme, la llotja del Bernabéu, “qué hay de lo mío”, “la fiscalia nos lo afinará”. Tenir els ressorts del poder a l’abast els dóna una força enorme.

El madrilenyocentrisme és ben evident. Qui vulgui fer carrera i xuclar poder que vagi a Madrid, que a províncies no hi té res a fer. Qui mana als ministeris? A la sèrie de la BBC “Sí, ministre” ho deixaven clar. A Espanya encara és més clar. Els funcionaris immobilistes i amb esperit corporativista no deixaran que els prenguin el poder. I encara hi ha gent a Catalunya que espera poder obrir terceres vies!

WhatsAppEmailFacebookTwitterTelegram